El Nagorno-Karabakh: la guerra perpètua en els confins d'Europa

Karen Matevosyan ha vist moltes coses en la seva vida; però cap com la que va presenciar el 29 de febrer del 1988. Eren prop de les vuit de la tarda, i el Karen portava un dia sencer tancat amb la seva família a casa, amb els llums apagats i les portes bloquejades. La seva vida, la de la seva dona i la del seu fill de dos anys depenien de la voluntat d’un grup d’agitats que feia 24 hores que terroritzaven la població armènia de la ciutat de Sumgait, a l’Azerbaidjan.

Aquesta tarda, Karen els va sentir molt a prop i va sortir al balcó de casa seva per veure com la mort els anava a buscar. "Encara hi havia una mica de llum i vaig veure com una multitud d’unes cent persones s’adreçava cap a una noia despullada, que es movia com una boja per un atac de pànic. La multitud la va atrapar, i van començar a apunyalar-la. A pegar-li amb pals i pedres a les cames i al cap. A tallar-li parts del cos. Després van cremar el cos. Va ser horrible. M’arribaven els seus crits. L’olor de carn calcinada", recorda aquest home, d’uns quaranta anys, amb pocs cabells al cap, bigoti blanc retallat i panxa prominent.

La seva cara afable es torba al recordar l’escena. La seva veu s’entretalla i les paraules li surten propulsades per força, amb una barreja de ràbia i frustració pròpies d’una ràfega de fusell. Mentre parla, fixa la seva mirada en el buit. No està al sofà de casa seva sinó a Sumgait, 30 anys enrere: "Després de tot això vaig participar en la guerra. Però mai vaig veure res tan terrorífic com allò d’aquella tarda. Com una allau de 100 persones assassinaven a sang freda una sola noia. Venien, mataven. Se n’anaven, mataven. Tornaven, mataven. En la guerra hi va haver crims, però mai res com a això. Encara veig aquesta escena repetida al meu cap. No se m’oblidarà mai", es lamenta.

El pogrom de Sumgait –una vintena llarga d’armenis hi van morir en ell– va suposar el principi del final per a Armènia i l’Azerbaidjan. Només 72 hores d’un març qualsevol a la Unió Soviètica van servir per desencadenar un conflicte que, amb el temps, acabaria en guerra. El 1991 naixeria la República del Nagorno-Karabakh, un estat independent situat en territori reconegut com a àzeri. 30 anys i 30.000 morts després, l’ombra d’aquells dies encara pesa a la regió.

Ferides obertes

Els carrers de Stepanakert, ara, es veuen gairebé buits. Per la capital del Karabakh hi circulen molt poques persones i menys cotxes; d’entre els que passen, la gran majoria són dones. Els homes estan al front.

El 50% del pressupost de la República del Nagorno-Karabakh ve d’Armènia. El 90% dels bancs de la República de l’Alt Karabakh són armenis. El 100% dels habitants del Nagorno-Karabakh –són només 150.000 persones– tenen passaport armeni i les seves dues úniques connexions amb l’exterior són dues carreteres de revolts impossibles que, per descomptat, només porten a Armènia.

Cap país del món reconeix cap legitimitat al Govern de l’Alt Karabakh. Però els armenis no hi estan d'acord: asseguren que aquesta regió, al cim d’unes muntanyes de boscos negres, boira i pluja constant, ha sigut sempre habitada per armenis. Que els pertany i mai la deixaran anar.

"Tenim el deure de protegir la nostra nació. Som aquí per continuar la feina dels nostres pares, que serà continuat pels nostres fills," diu el Simón, 23 anys, de la localitat d’Ereván i acabat de graduar en Dret. Aquest noi ha sigut enviat a Stepanakert a fer el servei militar obligatori i està disposat, si l’hi demanen els seus superiors, a lluitar i morir pel seu país.

Final de la convivència

Quan l’Imperi rus es va desintegrar el 1917 després de la Revolució d’octubre, dos països que mai havien existit van aparèixer entre les muntanyes i valls del Caucas: Armènia i l’Azerbaidjan. Durarien poc i, mentrestant, farien la guerra entre ells per una petita regió a la seva frontera, el Nagorno-Karabakh. A la zona hi havia tant habitants àzeris com armenis.

La Unió Soviètica decidiria després que l’Alt Karabakh es quedava dins de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, i van passar a una altra cosa. Però, dècades després, arribarien Gorbatxov i la perestroika. La URSS es trencava: les manifestacions a Erevan i Stepanakert, demanant la unió del Karabakh a la República Socialista d’Armènia, es van multiplicar. Molts àzeris van fugir a l’Azerbaidjan. Va ser llavors quan va ocórrer el pogrom de Sumgait. Ja no hi havia marxa enrere.

"La nostra relació amb els àzeris abans que tot passés era bona. Mai havíem tingut problemes. Quan va començar el pogrom no m’ho creia. Pensava que això era una cosa que només passava en altres països; una cosa que només veus a la televisió. Que això passés a la URSS semblava impossible", diu el Karen. Però va passar: després d’això, 350.000 armenis es van escapar de l’Azerbaidjan; 200.000 àzeris, d’Armènia, també fugint de la violència. La guerra començava.

A l’Alt Karabakh no hi ha cap home major d’edat que no hagi anat al front. El concepte de nació i comunitat, allà, no és l’amor al teu país o bandera sinó la necessitatd’estar a l’altura del que van fer, al seu dia, el teu pare, el teu tio, el veí, el forner o el germà gran. El nacionalisme karabakhià significa no defraudar els qui s’han jugat la vida per defensar la teva davant de l’enemic. "Per als armenis, aquesta és una guerra existencial. Nosaltres lluitem per sobreviure", diu Armine Aleksanyan, viceministra d’Afers Exteriors de l’Alt Karabakh.

Anys de postguerra

Fins al’alto el foc del 1994, 30.000 persones, la majoria civils, van morir en bombardejos, assalts i atrocitats fetes pels dos bàndols. Armènia va guanyar la guerra i la República del Nagorno-Karabakh, en l’actualitat, controla el 14% del territori internacionalment reconegut de l’Azerbaidjan: el mateix Alt Karabakh més set districtes pròxims, que havien estat habitats per àzeris, han estat reduïts a runa. Els armenis s’hi refereixen com a territorisalliberats; els àzeris, com aocupats. Allà ja no hi viu ningú. "L’únic que nosaltres demanem és una vida normal a la terra dels nostres avantpassats. En canvi, el que l’Azerbaidjan vol és un Karabakh sense els seus habitants. Sense armenis", diu Aleksanyan.

Va acabar sent al revés. A l’Alt Karabakh i els territoris que l’envolten ja no hi ha cap àzeri: 500.000 van ser expulsats o van fugir escapant-se dels fusells dels armenis.

Els combats no han parat des de l’alto el foc. En la línia del front, les trinxeres continuen sent excavades, i soldats d’un i altre país continuen habitant-les. L’última gran batalla va ser l’abril del 2016: en només quatre dies van morir 100 soldats armenis i l’Azerbaidjan va conquerir diversos quilòmetres de territori. 20 segons Bakú i vuit segons Erevan. Ni en això es posen d’acord.

Els morts continuen augmentant: el setembre del 2018, tres armenis han mort al front. Dos d’ells eren nois de 20 anys que estaven fent el servei militar. "Tot i que la guerra torni a començar i ells tinguin armes més avançades, nosaltres tenim les nostres idees, els nostres soldats. Sortiran nous herois. Mai abandonarem aquesta terra", diu un general armeni.

Fantasmes

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

L’ombra de la guerra no se’n va. Per als armenis del Karabakh, la por que els combats puguin tornar en qualsevol moment és una cosa que està sempre present: una por constant en un racó de la ment. I la por batega perquè totes les famílies tenen algú que va morir en la guerra. "Tots hem perdut algú. Hem de buscar la pau –diu Nazik Nalbandyan, una dona gran resident a Stepanakert. No ens podem permetre que el sofriment es repeteixi. No vull que cap dona àzèria ni armènia passi pel que he passat jo". El seu pare va ser presoner de guerra a Bakú als anys 90. Mai va tornar. La seva mare va morir en un bombardeig àzeri sobre Stepanakert.

El fantasma de la guerra segueix a l’aguait. La retòrica dels dos costats és bel·licista fins a l’extrem i les negociacions de pau estan encallades. Els dos països viuen injectatsd’odi  mutu. La solució queda molt lluny. "Pot ser que torni la guerra –diu Seber, que treballa desarmant mines antipersona col·locades durant el conflicte–, i que la feina que fem avui no valgui per a res demà. Però són coses que passen en una guerra. És el que hi ha".