LA SITUACIÓ A LA REPÚBLICA ISLÀMICA

L'Iran, al laberint

Dos anys després de l'aixecament de les sancions internacionals, l'estancament econòmic i polític continua i provoca una onada de protestes al país

La població no s'ha beneficiat dels dividends de l'acord nuclear i el règim dedica enormes recursos a diversos conflictes regionals

L'Iran, al laberint
4
Es llegeix en minuts
Montserrat Radigales
Montserrat Radigales

Periodista

ver +

El 16 de gener del 2016, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (AEIA) va certificar que l’Iran havia complert amb la seva part de l’històric acord firmat el juliol del 2015 amb les potències internacionals, que va restringir severament el seu programa nuclear. En conseqüència, aquell mes de gener la República Islàmica es va beneficiar de l’aixecament de les sancions econòmiques internacionals que estrangulaven la seva economia i la perspectiva de deixar enrere anys d’ostracisme per reintegrar-se en el concert internacional va aixecar unes expectatives probablement desmesurades. L’eufòria era tan gran que fins i tot alguns analistes van aventurar que la situació portaria inevitablement a una evolució del règim iranià i, finalment, a un canvi polític en profunditat.

Dos anys després, aquestes expectatives estan molt lluny de materialitzar-se i l’estancament econòmic i polític ha generat una frustració que, en bona mesura, està en l’origen de l’onada de protestes que va començar el 28 de desembre a Maixhad i que es va escampar pel país.

    

Les comparacions amb les protestes massives del 2009 es fan inevitables però les diferències entre totes dues són notòries. En aquella ocasió, el denominat moviment verd estava protagonitzat per les classes mitjanes d’alt nivell educatiu i concentrat a Teheran i altres grans ciutats. En canvi ara els protagonistes són joves de les classes més desafavorides i residents en localitats més petites de províncies que en molt poc temps s’han beneficiat dels suposats dividends generats per l’acord nuclear. Les manifestacions que van començar la setmana passada –i que des de dimarts sembla que s’han evaporat amb l’increment de la repressió policial i el posterior desplegament dels Guardians de la Revolució (el cos d’elit del règim)– no van ser tan massives com les del 2009 però estaven més esteses per tota la geografia iraniana.

Els manifestants del 2009 tenien un objectiu polític clar: revertir la reelecció fraudulenta, producte d’una tupinada electoral, del llavors president, Mahmud Ahmadinejad. Amb les precaucions que imposen les dificultats d’obtenir una informació completa i veraç arran del control que el règim exerceix sobre els mitjans de comunicació i les xarxes socials, l’objectiu de les protestes que van començar al desembre sembla més difús. Les primeres manifestacions van ser clarament contra la pujada de preus de productes bàsics, la corrupció i la situació econòmica en general. Però a mesura que més gent s’hi sumava, la protesta va adquirir connotacions polítiques. Eslògans com «la gent demana almoina i Khamenei [el líder suprem] actua com si fos Déu» o «oblida’t de Síria, mira les nostres butxaques» van ser corejats en les marxes. Una altra diferència és que el moviment verd tenia líders identificables. D’ara no se’n coneix cap en particular.

Lluites intestines    

Les protestes han posat en evidència, una vegada més, les lluites intestines dins del règim, entre els sectors més moderats i reformistes que encarna el president, Hassan Rouhani, i els més conservadors i ortodoxos, inclòs el mateix Ali Khamenei, que compten amb els Guardians de la Revolució com un dels pilars.

Segons els observadors més ben informats, les manifestacions inicials van ser aplaudides, i fins i tot instigades, pels durs del règim per posar a la picota Rouhani, el màxim defensor de l’acord nuclear i l’obertura a Occident. En un recent article, el prestigiós think tank Internacional Crisis Group considera «molt significatiu» que les protestes comencessin a Maixhad, «la ciutat d’on és originari Khamenei i un bastió dels oponents a Rouhani». «Mort a Rouhani» va ser un dels crits que es va sentir. Però als instigadors se’ls va acabar escapant de les mans la protesta.

En qualsevol cas, amb l’aixecament de les sancions i la devolució de desenes de milers de milions de fons anteriorment congelats, al règim iranià se li han acabat les excuses i ja no pot amagar els problemes estructurals del seu sistema econòmic. Perquè el cert és que l’Iran, líder del món xiïta, destina quantiosos recursos a la seva particular guerra amb l’Aràbia Saudita (sunnita) per l’hegemonia a la regió. És una guerra molt costosa que es lliura a través de parts interposades. Es lliura al Iemen (on Teheran dona suport als rebels houthis); al Líban (amb el seu tradicional patrocini de la milícia xiïta Hezbol·là) i sobretot es lliura des de ja fa gairebé set anys a Síria: amb la inestimable ajuda i, en els dos últims anys, definitiva intervenció militar de Rússia, l’Iran ha contribuït no tan sols a la supervivència del règim de Baixar al-Assad sinó també al fet que aquest ja tingui pràcticament guanyada la guerra.

L'"enemic exterior"

Notícies relacionades

La reacció a les protestes dels dos sectors del règim iranià dels aiatol·làs també ha sigut diferent. Rouhani va afirmar que «no tots els que participen en les manifestacions reben instruccions de l’estranger» i va reconèixer que els manifestants tenen greuges legítims. En canvi, Khamenei i els Guardians de la Revolució van recórrer al gastat recurs de culpar l’«enemic exterior» i atribuir les protestes a una conspiració dels Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita.

Per descomptat aquesta tesi no s’aguanta. Però el discurs bel·ligerant i incendiari del president dels EUA, Donald Trump, una vegada més posat en el seu paper de bocamoll a cop de tuit diari fustigant Teheran, contribueix a donar-li certa legitimitat. I ha començat a crear alarma en altres països occidentals. El president francès, Emmanuel Macron, va afirmar que era important «mantenir el diàleg amb l’Iran» i va advertir que el to de les declaracions als Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita «és gairebé equivalent al que ens portaria a una guerra». Més important que els tuits, serà el que Trump decideixi divendres, quan ha d’optar entre continuar com a firmant de l’acord nuclear i aixecar més sancions o abandonar l’acord –com ha amenaçat de fer–, no aixecar les sancions o fins i tot imposar-ne algunes de noves