Anar al contingut

ENTREVISTA A AEHAM AHMAD

"Quan van cremar el meu piano vaig sentir que cremaven tot Síria"

Fill d'un violinista cec i símbol de la resistència a la barbàrie de la guerra, el músic sirianopalestí Aeham Ahmad és el pianista que tocava el piano entre les ruïnes del camp de refugiats d'Al-Iarmuk, al costat de la ciutat de Damasc

Kim Amor

"Quan van cremar el meu piano vaig sentir que cremaven tot Síria"

RICARD CUGAT

Aeham Ahmad és un pianista i compositor sirianopalestí de 29 anys, casat i pare de dos fills, que es va donar a conèixer al món a l'aparèixer a Youtube vídeos en què se'l veu tocar el piano enmig de les ruïnes d'Al-Iarmuk, un camp de refugiats palestins que data de finals dels anys 50 situat al costat de Damasc. Un fragment d'una bomba li va ferir la mà dreta el 2015 i des d'aleshores ha deixat d'interpretar grans compositors com Serguei Raixmaninoff. “La meva mà dreta ja no és tan àgil", afirma. Fill d'un violinista cec, i símbol de la resistència a la barbàrie de la guerra, Ahmad ha viatjat a Barcelona des d'Alemanya, on va arribar com a refugiat, per oferir una sèrie de concerts organitzats per l'Associació Catalana per la Pau. Avui actua a La Bacanal a les 20.30 hores.

 ¿Per què vas decidir treure el piano al carrer enmig de les bombes?

Per una qüestió emocional. El pianista necessita tocar el piano. És una necessitat com ho és beure aigua. Necessites practicar per després interpetar en públic. Jo el tocava a la meva petita habitació, sense llum, en la més absoluta foscor. Era molt trist. Vaig optar llavors per sortir al carrer.

¿Com va reaccionar la gent?

Malgrat que el piano estava completament desafinat, tocava un mi i sonava com un sol (riu), a la gent li agradava. Al principi vaig interpretar peces de Chopin o Mozart, però de seguida em vaig adonar que no interessaven gaire. Llavors vaig començar a preguntar als nens que m'expliquessin les seves històries. Ells em van donar el contingut de les lletres, les seves vivències. Componia i interpretava sobre la marxa. En una guerra, on no paren de caure bombes, no pots fer plans.

¿De què parlen les teves cançons?

Al Pròxim Orient tenim bàsicament tres tipus de cançons: les que parlen d'amor, les que parlen d'humanitat i després aquelles que destaquen la figura del dictador de torn. Les meves cançons són diferents, parlen de la nostra situació, de la nostra realitat. Parlen de la gent d'Al-Iarmuk, palestins fills o nets dels refugiats de finals dels anys 50, com el meu avi, i de l'actual situació de guerra, sense aigua, aliments o electricitat. Parlen de la tragèdia de la guerra.

Quan el camp va estar sota el control de l'Estat Islàmic, el 2015, un dels gihadistes et va cremar el piano ¿Què vas sentir?

Vaig sentir que estava calant foc a tot Síria no només al meu piano. Vaig recordar Zeinab, la petita nena de 12 anys d'edat que cantava i escoltava com tocava el piano i que un franctirador la va matar al mig del carrer. Em vaig adonar que estava posant en perill la vida de molta gent, malgrat que la música no és una cosa que es pugui palpar, sinó que és una cosa que apareix i desapareix en l'aire, en l'atmosfera. Vaig pensar que havia de deixar de tocar el piano i concentrar-me en com posar la meva família fora de perill.

I vau sortir direcció a Europa, ¿Com va anar el viatge?

Van ser tres mesos horribles. De Damasc vam arribar a Homs on ens van detenir. Quan ens van deixar en llibertat vam decidir que la meva dona i els meus fills tornessin a Al-Iarmuk mentre jo seguia camí. Vaig passar a Turquia, Grècia, els Balcans. Ja saps, com milers de refugiats.

¿Quina va ser la teva primera impressió quan vas arribar a Alemanya?

En l'únic que pensava era en com reunir-me amb la meva dona i els meus fills. No estava disposat a tocar més el piano, ni fer cap concert fins a tenir amb mi la meva família. Hi va haver molta gent a Alemanya que em va ajudar per aconseguir-ho. Em vaig reunir amb ells al cap d'un any. Hi ha gent que ho aconsegueix després de tres o quatre anys, o no ho aconsegueixen.

La UE es va comprometre a acollir 160.000 refugiats i de moment tan sols n'ha acollit el 25%. ¿Decebut?

Si clar que estic decebut. No m'agrada com ha actuat Europa, però també hem de parlar del que han fet els països àrabs. ¿Quants refugiats han acollit els països rics del Golf, països com els Emirats Àrabs Units o l'Aràbia Saudita, per exemple? Cap.

L'extrema dreta creix a Europa, i de manera especial a Alemanya...

I em preocupa molt. Que passi això no només és horrible per a nosaltres els refugiats, sinó també per als mateixos alemanys. Almenys nosaltres som sirians i si la situació millora tindrem l'opció de tornar al nostre país, però els alemanys que pateixen les conseqüències de l'extrema dreta són al seu país.

¿Davant la realitat, creus que xiïtes, sunnites i kurds podran viure junts una altra vegada a Síria?

No crec que sigui un problema d'identitat, ètnica o religiosa. El problema està en els grans països que recolzen l'un o l'altre d'aquests grups. No volem ni els russos ni els americans. No necessitem tampoc que els turcs recolzin militarment un altre grup. Hem viscuts molts anys junts sense problemes.

¿Tens pensat tornar alguna dia a Síria o Palestina?

Jo no soc un home polític. Soc un músic a qui li agrada tenir llibertat per expressar-se. Això per a mi és molt important. El Pròxim Orient és un lloc on no és gens fàcil expressar-se lliurement. És clar que somio poder tornar algun dia a Palestina. També és un gran somni poder tornar al camp d'Al-Iarmuk, perquè és part de la meva vida, és la meva ciutat. Però això no és fàcil. Si torno, ¿trobaré l'Al-Iarmuk d'abans? Tenim una guerra civil i l'odi segueix creixent.