Mor als 104 anys Paquita Gorroño, la secretària republicana del rei Hassan II

L’eterna exiliada Paquita Gorroño va morir la setmana passada a Rabat, la capital del Marroc, als 104 anys i va ser enterrada ahir. Esgotada per la càrrega dels anys, es va apagar sense veure complert el seu somni: la Tercera República. Va morir als braços de Fátima, la cuidadora que la va atendre com si es tractés de la seva mare. «No soc ningú sense la meva moreta», deia sempre Paquita amb afecte, perquè d’ella depenia en els últims anys per llevar-se, alimentar-se i anar-se’n a dormir. Amb prou feines es podia moure, però mantenia una envejable i lúcida memòria i un lluminós halo de lluitadora que la va acompanyar pràcticament fins al final dels seus dies. Els records de la seva militància anarquista i sindicalista la mantenien amb vida. «L’únic que em queda és protestar, que no és ni més ni menys que dir el que penso», deia.

Paquita va fugir d’Espanya l’últim any de la guerra civil. El seu marit tenia un familiar al Marroc i aquesta madrilenya de caràcter, republicana fins al moll de l’os, va acabar vivint 80 anys en un país on la monarquia és sagrada. No només això, sinó que acabaria penetrant als murs de palau.

Després de diverses feines, primer en una empresa de matalassos i més tard com a professora particular de literatura francesa, li va arribar l’oportunitat d’impartir classes al Col·legi Reial. El dia que Hassan II, el pare de l’actual monarca, Mohammad VI, va accedir al tron se’n va recordar de la roja exiliada que havia tingut com a mestra d’espanyol quan encara era príncep. El rei va ordenar que se la busqués pel Marroc, no per fer classes sinó per convertir-se en la seva secretària particular, perquè necessitava una persona de confiança que dominés el castellà i el francès.

Paquita tenia el perfil i va acompanyar el rei en nombrosos viatges institucionals dins i fora del país. Es va forjar una estreta relació de la qual sempre va presumir. De fet, va ser el mateix Hassan II qui va intervenir, quan Paquita ja rondava els 70 anys, per evitar la demolició de l’antic edifici de Rabat on vivia en un modest pis llogat.

Recordava especialment el dia que va anar amb Hassan II a recuperar les claus de la ciutat de Tetuan, acte amb el qual es tornava al Marroc la sobirania sobre la zona nord del país, llavors sota protectorat espanyol. Aquell viatge la va consolidar com «la roja» de palau. «¡Qui m’havia de dir que baixaria les escales de l’avió i em veuria sent indirectament homenatjada per les tropes franquistes de les quals vaig fugir!», explicava Paquita, fent-se un fart de riure, el maig passat, quan encara desafiava una mort que invocava diàriament. «Estic molt cansada, ¿és lògic, oi?», deia.

A les primeres pàgines de l’agenda personal de Paquita hi havia el telèfon directe de la secretaria particular de la cort alauita. «Aquesta sempre serà casa teva», li va dir Hassan II quan va decidir prendre altres camins. El rei va intentar dissuadir-la d’abandonar palau proposant-li la nacionalitat marroquina i una feina molt remunerada.

Oposició antifranquista

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

Però Paquita, fidel als seus principis, hi va renunciar. «Rei, no parlo àrab, tampoc soc musulmana. ¿Què pensaran de mi quan creui la frontera i la policia vegi el meu passaport marroquí i no sigui capaç de pronunciar ni una paraula en àrab? No és lògic», li va contestar. Es va implicar amb l’oposició antifranquista a l’exili –«al rei mai li va importar perquè sentia menyspreu per Franco», recordava– i va estar sempre al costat dels més vulnerables, ensenyant per exemple a llegir dones analfabetes.

I entre record i record van transcórrer els anys per a aquesta dona, disfrutant dels partits de tennis del seu admirat David Ferrer a la tele acompanyant-los amb una copeta de whisky, i esperant la trucada des de Suïssa de cada diumenge del seu fill, de qui no es va poder acomiadar.