Kenya es tensa davant les urnes

Rosemary Odwor té un gest de preocupació: la propietària de casa seva, de la tribu kikuiu (la del president de Kenya, Uhuru Kenyatta), l’està pressionant perquè ella, el seu marit i els seus tres fills (de la tribu luo, la del líder opositor, Raila Odinga) li comprin la barraca que els lloga a Kibera, una de les faveles més grans de Nairobi. La propietària no vol trepitjar el raval –escenari d’assassinats, violacions i saquejos durant la violència postelectoral del 2007 i el 2008 que va deixar uns 1.300 morts i 500.000 desplaçats– per temor que es repeteixin aquests esdeveniments després de les eleccions d’avui.

Llavors, el ja expresident Mwai Kibaki (kikuiu i que comptava amb el suport de l’ara president Kenyatta) va fer tripijoc amb les votacions per prolongar el seu poder cinc anys més, a la qual cosa Odinga, opositor abans i ara, va respondre amb una autoproclamació com a vencedor i crides a la protesta: els seus partidaris, no només luo, també d’altres tribus com la kalenjin, van participar en una violenta onada que va deixar escenes que recordaven el genocidi ruandès. Els kikuiu van contraatacar i la bogeria es va tancar amb l’establiment d’un Govern d’unitat nacional en el qual Kibaki va mantenir la presidència i es va crear el càrrec de primer ministre per a Odinga.

La Creu Roja, en alerta

Ara, Odinga torna a optar a ser cap  de l’Estat (és el quart i últim intent, assegura) i Kenyatta es presenta a la reelecció. Amb discursos de forta càrrega tribalista durant la campanya, les alarmes han saltat i la Creu Roja ha preparat un dispositiu especial per si els matxets i famosos locals s’han atipat de fer crides per la pau. Ningú vol que un altre episodi sagnant torni a engegar en orris el país, d’una extensió i població similars a les d’Espanya, però amb un PIB equivalent a la meitat del de la província de Barcelona i un salari mitjà d’uns 250 euros al mes. A més, Kenya genera bona part del seu PIB en sectors que depenen gairebé al complet de l’exterior: turisme i exportacions de te, cafè i flors.

El temor s’ha apoderat de gran part dels kenyans, que han recollit queviures i fins i tot han tornat als seus llocs d’origen (alguns perquè estan censats allà), ja que cada tribu té una zona de procedència i poc els pot succeir –en teoria– allà on són majoria. No contribueixen a la calma un assalt sense gaires conseqüències a la residència del vicepresident a 10 dies dels comicis i la troballa, fa una setmana, del cos mutilat del cap de serveis informàtics de la Comissió Electoral de Kenya. El fet que ningú hagi sigut sentenciat a cap nivell com a responsable de la violència postelectoral de fa nou anys enforteix la sensació d’impunitat passi el que passi. I d’això es nodreix la brutal corrupció de Kenya.

Robatori «bestial»

«Hem passat de la corrupció a un saqueig bestial. Ara hi ha projectes sencers, gegantins, que es creen amb el propòsit premeditat de robar», assegura John Githongo, exconseller presidencial anticorrupció. «En la corrupció tens el negoci normal, amb la vida, la societat i el Govern funcionant, i la gent intentant robar una mica, enganyant Hisenda, inflant contractes... ¡Però això! El contracte mateix està dissenyat per ser robat». Així, el premi per guanyar les eleccions és llaminer: accés gairebé il·limitat a uns recursos dels quals se saqueja a un ritme del voltant del 10% del PIB, segons Githongo. Per això costa tant desenganxar-se del tron.    

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Tot i que hi ha vuit candidats, només Kenyatta (del Partit Jubilee) i Odinga (líder de la Súper Aliança Nacional, NASA, en anglès) tenen opcions. Tots dos són milionaris, liberals, vells rivals i de llinatge polític: són els fills del primer president del país, Jomo Kenyatta, i del primer vicepresident, Oginga Odinga. Però ni Odinga ni els lúo han estat en el poder, mentre que Kenyatta és el tercer president kikuiu de quatre que hi ha hagut.

Per a Titus, un treballador del sector serveis pare de tres criatures i resident a Nairobi, les eleccions es resumeixen en una faula de funesta moral: «És com si hi hagués dos lleons i haguessis d’elegir quin vols que t’engoleixi».