Un destí forjat a Tiananmén

Tiananmen es va creuar en la plàcida vida de Liu Xiaobo. Havia nascut el 1955 a Changchun (província de Jilin, al nord), va ser el tercer de cinc germans en una família d’intel·lectuals alineats amb el partit i va pertànyer a la primera generació que va entrar a la universitat després de la seva clausura durant la demencial Revolució Cultural. Va estudiar literatura i filosofia i aviat la seva eloqüència i carisma el van catapultar a la docència a la prestigiosa Universitat Normal de Pequín.

També era requerit per fer xerrades en universitats d’Oslo, Hawaii o Nova York. Liu era allà el juny del 1989 quan, sense haver mostrat abans inclinacions polítiques, va sentir l’irrefrenable impuls de volar a Pequín per acompanyar els estudiants a la plaça.

Liu no s’explica sense Tiananmen. Allà va començar la vaga de fam en suport dels manifestants i després va negociar la seva sortida ordenada abans que entressin els tancs. La factura sanguinària hauria sigut molt més gran sense ell. Liu es va guanyar la primera de les tres condemnes per les quals va passar gairebé un quart de vida a la presó. Mai es va perdonar la seva confessió escrita per escurçar-la a l’entendre-la com una traïció a les víctimes. Molts anys després dedicaria el seu Nobel de la pau a «les ànimes perdudes» aquell 4 de juny a la matinada.

Les bases de la seva guerra amb el règim havien quedat fixades i Liu es va erigir en un defensor de la llibertat d’expressió. «Estrangular-la suposa trepitjar els drets humans, reprimir la humanitat i esborrar la veritat», va dir en l’icònic discurs No tinc enemics, després de ser sentenciat per últim cop.

Liu es va casar amb la poeta Liu Xia el 1996, quan estava sota custòdia. Va ser ella la primera a intuir que aquella Carta 08 que estava ajudant a redactar suposaria un punt de no retorn. Els 19 punts del manifest exigien un marc més ampli de llibertats i drets humans, demanaven al Govern que renunciés al poder i defensaven eleccions multipartidistes. La Carta va ser firmada per 300 intel·lectuals i Liu va ser empresonat el dia de Nadal del 2009. La sentència el va descriure com «un gran criminal» d’«efectes malignes» i el va condemnar a 11 anys. Aquesta vegada va rebutjar la confessió.

Notícies relacionades

Mor Liu Xiaobo, la icona de la lluita xinesa per la democràcia

Trump, al Parlament israelià: «Netanyahu no és la persona més fàcil de tractar, però això és el que ho fa genial»

El Nobel de la pau va descompondre Pequín. Va censurar el seu nom i tots els seus escrits, va imposar sancions econòmiques a Noruega i va decretar un arrest domiciliari que encara dura per a la seva dona, tot i que mai ha sigut acusada de cap delicte. També va rescatar alguna de les seves velles i desafortunades opinions: Liu havia recolzat la guerra de l’Iraq i sostingut que la Xina necessitaria 300 anys de colonialisme per assolir el nivell de Hong Kong. En alguns sectors de la dissidència se li va atribuir una certa arrogància intel·lectual, un pecat juvenil que després va mutar en humilitat desarmant. En els últims anys s’ha dirigit amb exquisida amabilitat als policies, jutges i carcellers que l’han privat de llibertat i dels seus últims desitjos.

A Liu també el van turmentar les desgràcies que va causar a la seva dona, afectada de depressió per la seva clausura. «El meu amor és sòlid i afilat, capaç de superar qualsevol obstacle. Encara que em peguessin fins a convertir-me en pols, amb les meves cendres t’abraçaria», va escriure des de la presó.