Quan el col·legi és un problema

«No ho sé. Potser m’agrada viure a Alemanya». Iasmin a-Robi hi té el seu germà gran, no recorda en quina ciutat, però el noi encara no ha complert 18 anys i la seva família (mare, pare, tres nenes i un nen) haurà d’esperar fins al seu aniversari,d’aquí un parell de mesos, per poder sol·licitar la reunificació i mirarr d’ajuntar-se amb ell al cor d’Europa. Mentrestant, Iasmin –que té 11 anys i procedeix de la ciutat siriana de Daraa–fa la seva vida a Istanbul. «A mi el que m’agradaria és viure a Síria, però no pot ser, perquè hi ha guerra», es lamenta. Ha sigut així durant més de la meitat de la seva vida i la situació no senbla que hagi  de millorar a curt termini. «Aquí no estic malament, però m’agrada més Síria», afirma en àrab, amb l’ajuda d’una traductora.

La seva família fa un any i mig que és a Turquia i ella ha reprès les classes a Istanbul. L’educació a Turquia és gratuïta per als refugiats sirians, que gaudeixen d’una protecció temporal al país eurasiàtic. Encara que un dels problemes al col·legi és l’idioma: ni tan sols escriuen amb els mateixos caràcters. 

Club de suport i tallers

Per això, a l’oenagé Small Projects Istanbul, al barri istanbulenc de Çapa, els ofereixen classes gratuïtes de turc i un club de suport per ajudar-los a fer els deures. També, per als més grans, fan classes d’anglès i alemany. I les mares que vulguin poden unir-se a un taller de costura en què confeccionen roba i adorns que després vendran per aconseguir uns petits ingressos. La mare de Iasmin és una d’aquestes dones.

L’altre gran problema del col·legi és el racisme: els professors no es preocupen gens ni mica d’integrar els alumnes i els companys turcs no volen jugar amb els sirians. «A l’escola no hi tinc amics turcs –explica la nena–, però aquí, al barri, sí. De vegades juguem a fet a amagar o amb joguines», explica.

A Iussuf, de 10 anys i natural d’Alep, el sedueix més el futbol i li falta temps per citar Messi. A la seva germana Dau, de 7, li vindria més de gust anar a nedar. Al capdavall, donar puntades a una pilota o un banyet a la platja és més entretingut que el panorama que tenen a casa: el seu pare no pot treballar perquè la guerra li va deixar inútils els braços i els seus germans grans, tots dos menors d’edat, treballen en un taller tèxtil clandestí per guanyar just per alimentar la família. 

Notícies relacionades

La infància pel camí

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El cas és comú entre els tres milions de refugiats a Turquia. D’ells, 1,2 milions són nens, el 40% sense escolaritzar. És més fàcil aconseguir-ho als campaments del sud del país, on oenagés com Save the Children construeixen escoles i hi faciliten l’accés a aquestes a famílies sense recursos, però a les ciutats, on es busquen la vida la majoria de refugiats, no sempre es pot.

Iasmin s’impacienta perquè els seus amics ja se’n van cap al col·legi i no l’esperen. Lana al-Tawil i Khàlid al-Khatib –tots dos de 10 anys, procedents de Damasc i amb la motxilla a l’esquena– li donen presses perquè deixi de parlar i s’uneixi a l’expedició escolar. I, al cap de poc, Iasmin surt corrents i els atrapa.