26 d’oct 2020

Anar al contingut

El calvari dels 'nens bruixot' de Kinshasa

Molts dels 30.000 nens del carrer de la capital congolesa han sigut abandonats després de ser acusats de practicar la bruixeria

TRINIDAD DEIROS / KINSHASA

El calvari dels 'nens bruixot' de Kinshasa

Té 13 anys i un somriure que no se li esborra de la boca ni quan explica que està sol en aquest món. Daniel és un orfe de la sida: el seu pare va sucumbir a la malaltia; després va claudicar la seva mare. I així aquest nen va quedar a mercè d’una família que no l’estima. Fins i tot en vida de la seva mare, la seva àvia havia exigit a la dona que abandonés el nen. Ella s’hi va negar i llavors va començar el maltractament. «La meva àvia em pegava i em deia que era un bruixot», recorda Daniel.
    El drama dels nens bruixot a l’Àfrica es va conèixer a Occident després que es viralitzessin a les xarxes socials les fotos del rescat de Hope, un nen que vagava pels carrers a Nigèria i que, al caire de la mort per gana i set, va ser salvat per una holandesa. Un any després del rescat, aquell menor escanyolit és avui un nen rialler que comença l’escola.
    Milers de nens de la República Democràtica del Congo són acusats d’estar embruixats o de practicar la màgia negra a vegades per motius tan banals com ser nens nerviosos. Es converteixen així en el blanc d’abusos que culminen amb la seva expulsió del nucli familiar. A vegades –explica Noha Matanga, educador d’una oenagé italiana, Cesvi, que treballa amb aquests menors– és el nen el que fuig per fugir del maltractament. «Els nens vulnerables són els més exposats a les acusacions de bruixeria, per exemple, els orfes totals o d’un dels progenitors amb una nova parella que no vol assumir la seva cura».
Exorcismes
El drama de Daniel és un calc del de molts dels 30.000 menors que malviuen als carrers de la capital congolesa, segons Unicef.  Rere l’acusació de bruixeria, a Daniel el van sotmetre a diverses «sessions d’alliberament», exorcismes practicats a les Esglésies del Despertar, una fe protestant pentecostal que ha seduït milers de congolesos amb la promesa que l’oració pot amb la desgràcia i la pobresa que amenacen vuit de cada deu d’ells.
    A l’empara de la creença generalitzada en la bruixeria, aquestes esglésies han fet dels exorcismes un negoci que permet als pastors engreixar el seu peculi i a les famílies desfer-se de nens incòmodes. Pagant, el pastor confirma que el nen és «un bruixot», cosa que obre la porta perquè la família l’entregui a l’església. El nen emprèn així un viatge que no té marxa enrere perquè fins i tot si el pastor el declara «sanat» la família es nega a acollir-lo. Daniel recorda el seu exorcisme: «Em van tenir dues setmanes sense menjar i em pegaven tot el temps». Amb una barreja d’innocència i lucidesa diu: «No veia per cap costat la bruixeria. Tot el que feia el pastor era teatre. Això de la bruixeria és una tonteria».
    Daniel va escapar-se de l’església tan bon punt en va tenir ocasió i va acabar al carrer. Tot i així, va tenir sort. Al cap d’un temps, va saber que Cesvi tenia un centre d’acollida per a nens del carrer. Hi viu des de fa tres anys amb 30 menors més, d’entre 7 i 17 anys.
    Com en altres llocs de la ciutat, aquests nens s’alimenten de les escombraries del mercat, dormen sobre cartrons, pidolen o roben. Les nenes es prostitueixen. En el seu cas, els ritus d’iniciació de les diferents bandes de menors del carrer es tradueixen, gairebé sempre, «en una violació col·lectiva», explica un altre treballador humanitari que demana anonimat. A Kinshasa, 60 nens neixen al carrer cada mes, segons Unicef.
    Daniel pinta amb aquarel·les seguint les explicacions de Noha, l’educador de Cesvi, un estudiant de Belles Arts de 26 anys que està filmant amb altres artistes un documental sobre aquests menors titulat Tosala (Actuem). «No tots aquests nens del carrer han sigut acusats de bruixeria, alguns simplement van fugir per la pobresa de les famílies o van ser expulsats», deplora Noha.
    A la casa d’acollida, els nens viuen amb poques comoditats però dormen sota sostre, mengen tres vegades al dia i estudien. Poden seguir sent nens encara que sigui difícil. Les seves joguines són uns mòbils trencats i la imaginació: un d’ells ha improvisat una samarreta del Barça pintant l’escut de l’equip al desgastat polo que porta posat.