L'infern de Lucía Pérez

Lucía Pérez. El seu nom trenca el cor. I aquest somriure que ja no hi és: queda la imatge d’una mirada lúdica i desafiadora. Tenia 16 anys i feia el cinquè any d’una escola secundària a Mar del Plata, el principal balneari de l’Argentina, uns 400 quilòmetres al sud de la capital. Formava part d’una família humil i treballadora. Tenia dues grans passions: la música i els animals.

La seva vida es va truncar salvatgement: va ser drogada, violada i empalada fins a la mort. I el dolor va quedar entre els vius. L’onada d’indignació va d’una punta a l’altra del país. Hi ha dos detinguts i moltes preguntes per aquest crim. «Era tranquil·la, no sortia gaire de casa, fins aquell maleït dissabte 8 d’octubre. La van passar a buscar quan el pare ja se n’havia anat a treballar. I a les tres de la tarda, quan la mare va arribar, va trobar el Facebook obert al seu ordinador. Lucía es pensava que tornaria de seguida a casa», va explicar el seu germà Matías.

RÀBIA

Notícies relacionades

Vaga de dones a l'Argentina contra l'onada de feminicidis

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Però Lucía va caure en una trampa. ¿Consumia marihuana, com molts adolescents argentins, i a prop del col·legi n’hi van oferir? «La van portar enganyada», va dir Matías. El que va passar després entra en l’ordre del més macabre. «¿Fins on pot arribar una persona per fer una cosa així? No hi ha límit», va dir la seva mare, Marta Montero. «La meva filla no era addicta, ells la van fer consumir, tenia el nas cremat», va assegurar. Però, va demanar a les autoritats que «cuidin els nois a les escoles i mirin la venda de droga. Si a ells els cremen el cap, ¿què ens queda per al futur?»

Hi ha molta ràbia a Mar del Plata. El seu alcalde, Carlos Arroyo, conegut per repetides relliscades xenòfobes, continua convençut que aquestes coses no haurien passat durant la dictadura militar (1976-1983), que observa amb certa melancolia: «Volem aconseguir que el veí de Mar del Plata torni a ser el veí feliç de fa 40 anys, que podia caminar pel carrer amb tranquil·litat i anar a tot arreu»