04 d’abr 2020

Anar al contingut

UN CENTENARI POLÈMIC

El pacte secret que va canviar el Pròxim Orient

França i la Gran Bretanya van firmar fa 100 l'acord Sykes-Picot, pel qual es van repartir el Pròxim Orient sobre les cendres de l'imperi otomà

El pacte va suposar un traçat de fronteres arbitrari en el qual els experts veuen l'origen de la inestabilitat perpètua a la la regió

Ana Alba

Al Mont Scopus de Jerusalem hi descansen les restes de 2.515 militars de la Commonwealth que van lluitar al Pròxim Orient contra l’Imperi otomà, amb suport àrab, durant la primera guerra mundial. La insurgència àrab, capitanejada pel xerif de la Meca Hussein ibn Alí, de la dinastia Haixemita, i el seu fill Feissal, va ser encoratjada pels britànics per prendre a l’Imperi otomà els seus dominis a la regió, juntament amb els seus aliats francesos i russos. 

Amb la finalitat de de guanyar-se els àrabs, els britànics els van assegurar que crearien un gran Estat àrab que tindria la capital a la ciutat de Damasc. La promesa es va plasmar en les cartes que Hussein i Sir Henry McMahon, en aquella època alt comissionat britànic a Egipte, van intercanviar entre els anys 1915 i 1916 i que els àrabs van considerar un acord. Però desconeixien que, a la seva esquena, els britànics havien firmat un pacte amb els seus socis pel qual es disposaven a repartir-se el Pròxim Orient. 

«Les superpotències europees intentaven dibuixar el mapa segons els seus interessos i ens van utilitzar», assegura l’historiador Mahdi Abdul Hadi, president de la Societat Acadèmica Palestina per a l’Estudi d’Afers Internacionals. «No crec en absolut que les elits àrabs fossin ingènues. Van confiar en britànics i francesos esperant que complissin el seu compromís», assenyala Hadi. 
 
PLA SECRET AMB RÚSSIA 
 
El tracte entre el Regne Unit i França va passar a la història com a acord Sykes-Picot (o d’Àsia Menor) perquè va ser obra del britànic Mark Sykes, conseller diplomàtic i polític conservador, i François George-Picot, diplomàtic francès.

Per ordir el pla secret, firmat el 16 de maig de 1916, van comptar amb Serguei Sazonov, ministre d’Exteriors de Rússia. Tots tres van dividir l’Imperi otomà en zones sota el seu control o influència. 

El Regne Unit es va adjudicar el territori que avui és Jordània, el sud de l’Iraq i els ports palestins de Haifa i Acre. La resta de Palestina es va deixar sota control internacional. Els francesos es van quedar el sud-est de Turquia, el nord de l’Iraq, Síria i el Líban. Als russos se’ls va concedir Constantinoble, els estrets, Armènia i el Kurdistan, tot i que mai van arribar a controlar aquests territoris, ja que el mes de febrer del 1917 va esclatar la Revolució russa. Tots tres van amagar el pacte al seu aliat, els Estats Units. El seu president, Woodrow Wilson, havia defensat a l’entrar en la guerra el dret a l’«autodeterminació» dels pobles. 
 
LA FRUSTRACIÓ KURDA

En l’acord Sykes-Picot no es van establir fronteres i es va parlar del futur «Estat àrab o d’una confederació d’Estats àrabs». Les línies dels mandats es van acabar de traçar a la Conferència de San Remo i el tractat de Sèvres, el 1920. Però aquest pacte no va entrar en vigor perquè el moviment nacional turc va recuperar el territori perdut i va obligar els aliats a tornar a negociar el 1923. 

Com a conseqüència, els kurds van veure frustrat el seu somni d’un Estat. Van presentar un mapa a la Conferència de París, el 1919, que comprenia el Kurdistan turc, l’iraquià, una porció petita de Síria i una altra de Pèrsia i havien de decidir el seu futur en un referèndum. Però el triomf turc va vetar la seva existència. 

El Regne Unit es va apoderar de Palestina i la va dividir en dos mandats: Palestina i Transjordània (actual Jordània). Al tron hi van col·locar Abdul·là, que era un altre dels fills de Hussein.

"UNA LLAR JUEVA A PALESTINA"

Els tractats van incorporar la Declaració Balfour (1917), una carta del secretari de Relacions Exteriors britànic, Arthur James Balfour, impulsada per Sykes i adreçada al baró Lionel Walter Rothschild, un líder de la comunitat jueva britànica. «Sa Majestat –escrivia– contempla favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu i farà ús dels seus esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu.Queda ben entès que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina». Les promeses britàniques a àrabs i jueus eren incompatibles. 

 
BREU REGNE A DAMASC 
  
Londres va aconseguir el Mandat de Mesopotàmia (després l’Iraq), que incloïa la ciutat de Mossul. París va assumir el Mandat de Síria i el Líban, que va passar a ser un país amb més territori del que s’havia previst. A Damasc, Feissal va aprofitar el buit de poder arran de la derrota otomana i va declarar un Regne Àrab el 1918 abolit pels francesos el 1920. Després va ser rei de l’Iraq a instàncies britàniques, arran d’una revolta que exigia un govern propi. L’Sykes-Picot va destruir les aspiracions àrabs. «És una raó per la qual avui tenim aquí aquesta tempesta. Va crear fronteres falses, basades en línies dibuixades sense tenir en compte les nacionalitats o els interessos culturals i demogràfics», diu Alan Baker, expert en dret internacional del Jerusalem Center for Public Affairs.

A instaurar un gran país àrab hi aspira l’Estat Islàmic. El seu líder, Abu Bakr al-Baghdadi, va afirmar al proclamar el seu califat als territoris sirians i iraquians que domina: «Ha arribat el final de l’Sykes-Picot».