Douglas Bazi: "Els cristians no tenim cap opció a l'Iraq"

Douglas Bazi (Bagdad, 1972), actual rector de la parròquia de Sant Elies a Erbil, allotja a la seva església 110 famílies cristianes d'entre les milers que l'estiu passat van fugir de casa davant l'imparable avanç de l'Estat Islàmic i van trobar refugi a la capital del Kurdistan iraquià. Exsoldat de l'Exèrcit de Saddam Hussein, va estar recentment a Barcelona, convidat per la fundació Ajuda a l'Església Necessitada, per donar testimoni de la seva tasca.

-¿Quina és la situació actual dels refugiats cristians a Erbil?

-Després de deu mesos, hem superat la fase d'emergència. A Ainkawa, en una sola nit, el 6 d'agost, van arribar de cop 35.000 persones, fugint de l'ISIS [actual Estat Islàmic] a Mossul. Van venir sense res i necessitaven de tot: menjar, roba, vivenda... Els vam acollir en esglésies, escoles i parcs. Vam demanar a la gent que acollís una o dues famílies a casa seva. I ho van fer.

-¿En quina fase estan ara?

-Intentem ajudar-los a tenir una vida digna. De gana no en moriran, però potser ho facin de pena i tristesa. Van arribar traumatitzats, perduts i rabiosos, els havien forçat a deixar casa seva només per no ser musulmans. I ara que s'acosta l'estiu, sé que el trauma tornarà a aparèixer. El 60% segueix traumatitzat, i trigarà anys a superar-ho, sobretot els nens. Molts desitgen ser soldats i policies per venjar-se.

-¿Se sent segur a Erbil? ¿No tem un assalt de l'Estat Islàmic?

-No pensem que l'ISIS arribi fins aquí, encara que això no se sap mai. L'atemptat contra el consolat dels Estats Units [a mitjans d'abril], al cor d'una zona suposadament segura, va fer que la gent sentís por i incomoditat. Una altra vegada van pensar: '¿A on anirem?'. Al meu país, a la meva comunitat, no tenim gaires opcions.

-Alguns han qualificat de genocidi la persecució i els crims contra els cristians a l'Iraq.

-És així. Hi ha un genocidi contra

nosaltres perquè som l'última comunitat que ha rebut educació. Abans del 2003, hi havia dos milions de cristians a l'Iraq; ara, com a màxim, 250.000. A més del Kurdistan, són presents a Bagdad, Kirkuk i Bàssora, però han desaparegut del tot de Mossul. Quan no en quedi cap a l'Iraq, només hi haurà seguidors del mul·là, esperant les seves ordres.

-El 2014, l'Iraq va registrar dos milions de desplaçats interns per la guerra i la violència religiosa. ¿Com es podria frenar aquesta espiral?

-En realitat són 2,6 milions, incloent-hi yazidites, cristians i sunnites que van fugir de l'ISIS cap a Bagdad. Espero que una possible solució vingui de l'interior. Una altra Constitució, més clara i justa, sense diferències entre ciutadans, seria de gran ajuda. Però a llarg termini hauríem d'actuar per resoldre uns altres problemes seriosos. Necessitem escoles: com més en tanquin, més presons obriran.

-A Bagdad, el 2006, vostè mateix va ser segrestat i torturat per milicians xiïtes. ¿Com recorda aquells nou dies de turment?

-Amb tot detall, no ho oblidaré mai. La meva única culpa era ser cristià. Em van dir que no era res personal: estava en una llista amb noms i rescats. Vaig estar quatre dies sense menjar ni aigua. Em van trencar una vèrtebra i diverses costelles; em van rebentar la boca amb un martell; em van posar una pistola al cap. Durant el dia em demanaven consell espiritual, a la nit em torturaven.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

-¿Què els demanaria als països occidentals que els han ofert ajuda amb comptagotes?

-Que despertin. Pel preu de dos jets de combat podrien ajudar milers de persones a sobreviure durant anys. Si algú pot ajudar, és el moment de fer-ho.