Els que no ho poden explicar

Dinou ostatges de sexe masculí procedents de nou països i de cultures diferents, tancats durant mesos en claustrofòbics espais que no superaven els 20 metres quadrats, sense ni tan sols la possibilitat de sortir a prendre la fresca, amb gana permanent i sotmesos a una constant pressió psicològica i física que incloïa la possibilitat de perdre la vida, constitueix una dura prova per a les capacitats de convivència de qualsevol individu. Hi va haver moments de gran tensió, però també conjuntures brillants, en les quals aconseguíem fins i tot oblidar-nos de la nostra condició de captius, esclatant en onades de riallades. I sobretot, hi havia els que, gràcies al seu caràcter afable i la seva gran capacitat d'interlocució, aconseguien mantenir un consens que, a vegades, tan sols se subjectava amb agulles.

James Wright Foley, el primer dels captius nord-americans decapitats pels Beatles, era un dels ostatges que tenien l'aprovació general. A mig matí o a primera hora de la nit, quan s'acostava l'hora de l'esmorzar o el sopar, les dues úniques vegades que se'ns subministrava menjar al dia, es col·locava sempre al costat de la porta de la cel·la, a la caça d'aquells sons que identificàvem amb la pròxima arribada de l'aliment, com cops de porta d'accés a l'exterior obrint-se, bosses de plàstic trencant-se o cullerots friccionant amb perols de sopa. «Shhhh, its sounds good» (¡calleu, sona bé!), ens deia en veu baixa quan sentia aquest murmuri que indicava que el menjar s'anava acostant. Una part important del captiveri la vam passar en una presó on ocupàvem l'última cel·la d'un llarg passadís, i podia transcórrer una mitja hora llarga entre que sentíem els primers sons d'algú rondant pels voltants i repartint queviures fins al moment en què s'obria la porta de metall.

Les classes de ioga que dirigia molts dies al matí Steven Joel Sotloff, el segon dels captius assassinats, eren una de les vàlvules d'escapament que tenia la nostra comunitat d'ostatges per alleujar tensions i crear complicitats. Steven era el millor paradigma que les aparences físiques poden enganyar. Perquè aquest tros de cos amb aspecte de jove de trenta anys golafre i amb problemes de sobrepès en realitat albergava un avesat esportista que havia jugat a molts dels esports que es poden practicar a secundària i a la universitat del seu país: beisbol, rugbi, futbol i futbol americà, entre altres. Al tractar-se d'un heterogeni grup format per homes de diverses edats, Steven va formar tres nivells, d'acord amb la perícia i la flexibilitat de cadascú de nosaltres. Els més grans, com jo, vam ser inclosos al grup dels old farts, és a dir, els vells pets, una expressió que sona molt millor en anglès que en català. I gràcies a aquell mestre iogui circumstancial vingut de Miami, molts de nosaltres forçàvem la nostra flexibilitat fins a l'extrem, abans de posicionar-nos en un estat de tranquil·litat espiritual i harmonia que ens permetia afrontar amb més disposició la gana i les privacions del dia.

EL PILAR DEL GRUP / David Cawthorne Haines, el tercer dels captius decapitats per l'Estat Islàmic, era un dels pilars sobre els quals se sustentava l'harmonia del grup. Inspirava un gran respecte i era una font d'autoritat moral quan sorgien diferències d'opinió sobre temes com el tracte que havíem de tenir amb els guardes o els segrestadors o l'organització de la intendència en receptacles on dormíem, vivíem i menjàvem. Les seves decisions tenien, en aquell tancat entorn que albergava 19 individus d'edats, cultures i prioritats molt diferents, el pes d'una sentència judicial. David, un cooperant amb gran cor, va estar malalt gran part del temps que va passar entre reixes, amb un problema estomacal que l'obligava a anar al lavabo gairebé una desena de vegades al dia. En diverses ocasions, vam pensar que s'acabaria morint a causa de la seva incapacitat de pair amb normalitat el poc menjar que se li subministrava. Els seus problemes tenien com a origen el maltractament que va patir durant la primera part del seu captiveri.

Alan Henning, el quart ostatge assassinat pels extremistes, que havia vingut a Síria després d'utilitzar els seus estalvis per comprar una ambulància i poder socórrer les víctimes dels bombardejos del règim de Baixar al-Assad, va passar els primers dies del seu empresonament sense saber ben bé què és el que estava passant. Alan tenia un perfil molt diferent del dels altres captius: no treballava ni com a periodista ni com a cooperant i, per tant, semblava desconèixer que entre les diferents faccions rebels hi pogués haver algú que no veiés amb bons ulls la presència d'estrangers que només havien anat a Síria a ajudar. Ni tan sols era capaç d'entendre el significat de la granota de color taronja amb què es vestia. «Mira'l, no sap on és», em va comentar un dels ostatges l'endemà de ser introduït a la nostra cel·la, cap a finals del mes de desembre de l'any 2013.

Peter / Abdul Rahman Kessig, un jove nord-americà d'Indiana de 26 anys, que regentava la seva pròpia oenagé, va ser l'últim dels captius amb qui vaig compartir cel·la a ser assassinat. La seva joventut, unida als canvis d'humor per malaltia, feia que el seu captiveri fos per a ell una autèntica tortura psicològica. Els nostres captors el tractaven com un soldat a causa del seu pas per l'Exèrcit nord-americà a l'Iraq. El que oblidaven era que Peter va renunciar a la seva carrera militar, i que no va arribar mai a disparar un tret.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Serguei Gorbúnov, un rus d'origen tàrtar, vivia en una confusió mental que li impedia entendre el que passava. Ningú, ni tan sols els segrestadors, van aconseguir entendre el motiu pel qual un antic intern d'un hospital penitenciari de Sibèria va acabar entrant a Síria. A diferència dels altres ostatges assassinats, la seva execució, poc després del meu alliberament, va ser anònima, i amb un mètode diferent del dels altres: un  tret a la templa.

James, Steven, David, Alan, Peter / Abdul Rahman i Serguei continuaran sent sempre exemple de persones que van entregar la vida per una feina en la qual creien, ja fos per explicar al món exterior les atrocitats comeses per les tiranies, ja fos per pal·liar els devastadors efectes d'un conflicte armat en la població civil.