Crisanto, la fi de l'odissea

Amb l'estil impersonal i sense articles que és sant i senya de la premsa de Llatinoamèrica, El Tiempo de Bogotà publicava aquesta setmana: Home que va cuidar el fill de Clara Rojas serà indemnitzat. Els que han seguit la novel·la per entregues en què es va convertir la vida del camperol José Crisanto Gómez des que les FARC li van encarregar que cuidés aquell nen, un dia de finals del 2004, saben de sobres el que significa aquest titular concís: el final, per fi, de la història entre rocambolesca, absurda i tràgica de la qual el raspachín de coca és el personatge principal, però que esquitxa personalitats de la vida política sud-americana, com el llavors president de Colòmbia, Álvaro Uribe; el seu homòleg veneçolà de l'època, Hugo Chávez; la segrestada Íngrid Betancourt, i la plana major de la guerrilla més antiga d'Amèrica. Un nen nascut en captiveri i un agricultor que tenia d'avi una espècie de bruixot. Així va començar tot.

O va començar abans, quan Clara Rojas va parir a la selva. O abans, quan va engendrar el nen amb un guerriller. O abans, quan va ser segrestada amb Íngrid Betancourt al Caguán. Les FARC tenen regles estrictes pel que fa a un embaràs en plena selva, i les guerrilleres són obligades per norma a avortar, però el fill de Rojas no solament va venir al món sinó que la mateixa guerrilla se'n va fer càrrec. Li van posar ­Emmanuel i el seu primer plor es va fer sentir entre gent armada. Igual que el personatge de Kipling, el nen seria criat a la selva i per llops.

Una zona de guerra

El Retorno és un poble petit, un llogaret envoltat de selva per totes bandes. Està ubicat uns 15 quilòmetres al sud de San José, la capital del departament del Guaviare, al sud-est recòndit de Colòmbia: una de les regions més endarrerides del país. L'aïllen pel nord les planúries i pel sud la selva amazònica, i sobretot el fet de ser un dels escenaris de la guerra colombiana. La guerrilla té el control dels vastos territoris rurals i dels abundants cultius de coca, l'Estat, dels municipis, i les escaramusses hi sovintegen. En la mesura del possible, els habitants de la regió s'han acostumat a viure en un estat d'ansietat i alerta propi de les seves circumstàncies, i molts s'han resignat a guanyar-se el pa amb l'activitat més lucrativa en centenars de quilòmetres a la rodona: la coca. Els raspachines, la categoria que agrupa els recol·lectors, formen per si mateixos un escalafó social, i els plans dels successius governs per reemplaçar aquests cultius per altres i reciclar aquesta enorme força laboral han topat, quadrienni rere quadrienni, amb la crua realitat: que els mangos són més barats, mil vegades més barats que la coca. El raspachín guanya poc i és humil, per descomptat, però guanya més que amb qualsevol altra cosa.

Crisanto, un entre milers de raspachines, apareix en la història quan el nen es posa malalt. ¿Per què Crisanto? Perquè és el gendre del curandero; aquesta és la seva condemna. La guerrilla treu Emmanuel de la selva i l'hi porta amb l'encàrrec que el faci curar, i el recol·lector no té més remei que acceptar el regal enverinat, un bebè de la guerrilla, amb el cos marcat amb el furor de la guerra: té llagues per tot arreu i un braç trencat. En aquest territori on els rebels manen ningú els pot dir que no, aquesta és la tragèdia de la població civil i el primer que li retrauran al raspachín més tard: que col·laborava amb la guerrilla. «Vaig fer tot el que estava al meu abast per salvar la vida del nen, sense que m'importés de qui era fill», es defensava en una entrevista. La veritat és que no sabia de qui. Un bebè de les FARC, i prou.

Paludisme i leishmaniosi

El temps, la revelació  que havia tingut un fill mentre estava segrestada, que l'havia tingut amb un guerriller, tota la història d'Emmanuel en mans de Crisanto i el que va venir més tard van aportar noves dades sobre l'anonimat de Clara Rojas, però al principi totes les llums apuntaven a Betancourt, la candidata presidencial segrestada, la política imprudent que sabent-ho s'havia endinsat en territori prohibit, i que de resultes d'això estaria sis anys segrestada. Havia sigut educada al Liceu Francès de Bogotà i tenia la doble nacionalitat, fet que va afavorir que el Govern de París s'involucrés en la resolució de la crisi, hi enviés emissaris, actués de tant en tant a l'esquena del Govern d'Uribe per aconseguir el seu alliberament. Rojas, la seva directora de debat, era la persona que havia sigut segrestada amb ella. Només la notícia, feta pública molt a posteriori, que havia donat a llum un fill a la selva, va desplaçar els focus cap a la seva ­persona.

Amb els seus limitats mitjans, i malgrat la seva saviesa probablement ancestral, el curandero ben poc va poder fer per Emmanuel, i per por que l'executessin si deixava morir el nen, Crisanto va fer el que hauria fet qualsevol en aquesta situació: portar-lo a un metge. Els combats s'intensificaven a la zona i la guerrilla li havia fet saber que en aquesta situació no es podien emportar la criatura, i el més peremptori: que no el tragués d'allà. Però Emmanuel estava molt malament. Crisanto se'l va emportar riu amunt fins a San José, al centre de salut, i llavors van començar els problemes de veritat. ¿D'on sortia aquell nen? ¿De qui era fill? ¿Com es deia? Els metges no acceptarien un pacient, menor d'edat, un bebè sense cap mena de documentació, cap constància de la seva existència, i Crisanto havia de respondre per aquest nen davant les FARC: no el podia deixar allà i ja està. Al final el va presentar com el fill d'una germana que no tenia, i com que l'hi obligaven li va posar un nom fals: Juan David Gómez ­Tapiero.

El nen va ingressar al centre de salut en un estat preocupant: diarrea aguda, desnutrició, paludisme i leishmaniosi, a més de la vella fractura que el xaman no havia curat. Estava tan malalt que va haver de ser traslladat a Bogotà, tant que naturalment va cridar l'atenció: Crisanto va ser denunciat per maltractament familiar, abandonament i negligència, i informat que el nen només seria entregat a la mare. Al sortir de l'hospital, van instal·lar el nen en una casa d'acollida. Això va ser a finals del 2005. Un nadó nascut en un campament guerriller a la selva, al capdavall una cobejada peça en els escacs de les tenses relacions entre el Govern i els rebels, estava en mans de l'Estat, però d'això l'Estat no en tenia ni idea. I la guerrilla tampoc.

La revelació de Pinchao

A la pel·lícula que va dirigir Miguel Courtois, Luis Tosar cau en una espècie de frenesí ansiós, reacció que comprensiblement s'acosta molt a la demència, quan les FARC, dos anys més tard, van a casa seva a buscar ­Emmanuel. Operación E es va estrenar a Espanya el desembre del 2012 i va passar per les sales sense pena ni glòria; a Colòmbia tampoc no va tenir més sort, però des del principi va estar envoltada de polèmica: Rojas, ja en llibertat i reunida amb el seu fill, va bloquejar l'estrena del film amb l'argument que suposava un «risc emocional» per al nen i va endarrerir la seva exhibició durant tres mesos, fins que un jutge va emetre un veredicte en contra seu. L'obra va ser estrenada al Festival de Cine de Cartagena, on Crisanto la va veure per primera vegada i va dir que «li semblava poc». Crisanto-Crisanto i Crisanto-Tosar es van retratar junts.

El primer, l'autèntic, es devia sentir assetjat per la mort quan la guerrilla es va presentar a casa seva a demanar-li el nen; l'instint de supervivència li va permetre balbucejar qualsevol excusa, esgarrapar un termini de 24 hores i fugir amb la seva família a San José, on es va presentar al despatx del Defensor del Poble i no va tenir més remei que explicar la història. Tot el que va passar els dies següents va ser gairebé un deliri. Dos anys després les FARC havien anat a buscar el nen oblidat perquè el Secretariat, espècie de sanedrí que governa la guerrilla, l'havia inclòs a la curta llista d'ostatges que volia posar en llibertat abans de Nadal del 2007, en un gest per reforçar la credibilitat d'Hugo Chávez com a interme­diari en el procés d'intercanvi que, entre nyaps d'un bàndol i de l'altre, assetjat per la sospita mútua, intentava veure la llum: civils i uniformats segrestats per guerrillers presos.

Notícies relacionades

Guerra de l’Iran, en directe: última hora | Nova negociació entre els EUA i l’Iran per aconseguir la pau

Europa espera que Rubio acoti el replegament de tropes dels EUA

L'existència d'Emmanuel llavors ja era de domini públic -el tinent John Frank Pinchao s'havia fugat mesos abans del mateix campament on hi havia Betancourt i Rojas, i havia divulgat la notícia- i el país esperava amb il·lusió la posada en llibertat del nen. Per a la guerrilla era un cop d'imatge. Però resulta que la guerrilla no tenia el nen, i l'alliberament dels ostatges es va posposar mentre el buscaven, és a dir, mentre Crisanto el tornava. De San José la història havia viatjat mentrestant a Bogotà, i així va ser com el Govern d'Uribe es va trobar amb un regal inesperat: resulta que el nen trofeu estava en poder de l'Estat. El president va tenir el plaer de sortir a la televisió dient que la guerrilla mentia, i que Emmanuel no era a les seves mans. Només aleshores Crisanto va saber qui era el bebè que li havien confiat. Tement per la seva vida, va abandonar la regió i va fugir a Bogotà. Estava convençut que el Govern li donaria un cop de mà.

Gairebé immediatament va ser detingut i empresonat, acusat de segrestar Emmanuel. Un jutge el va condemnar a 33 anys de presó, i en va complir quatre, fins que el Tribunal Suprem va revisar el cas i a finals del 2013 el va absoldre. «No tenia més remei que obeir», assenyalava solidàriament la sentència. El pagament de 400 milions de pesos, uns 150.000 euros, el que l'Estat entén que val l'odissea de patiment del camperol, marca, sí: marca en gran mesura el tancament de la història. Però el malson no s'ha acabat: lluny del Guaviare, de la seva vida de raspachín,  Crisanto viu sota l'amenaça constant de la guerrilla, que ha promès matar-lo. És molt fàcil culpar-lo a ell.