El corredor del vent

Els tornados són un fenomen relativament freqüent en el conjunt del planeta, des de l'Argentina fins a la Xina, passant per Austràlia i fins i tot Espanya, però pocs llocs ofereixen unes condicions tan excepcionals com les planes de l'Oest Mitjà nord-americà perquè arribin a unes dimensions monumentals, a una recurrència significativa i a uns vents associats propis del més violent dels huracans. Als Estats Units hi ha fins i tot una temporada de tornados, que s'estén entre els mesos de març i juny, i una regió molt particular, l'anomenat col·loquialment Tornado Alley (Passadís o Carreró dels Tornados), on el risc és extrem.

El Tornado Alley el formen els estats compresos entre Louisiana i Canadà, encara que el seu nucli dur el constitueixen Oklahoma, Missouri, Texas, Arkansas i Kansas. Es tracta d'una gran plana, flanquejada lluny per les Muntanyes Rocalloses i els Apalatxes, on solen confluir amb virulència els vents càlids i humits procedents del golf de Mèxic i els vents freds i secs d'origen septentrional. Quan les dues masses es troben, generen inestabilitat atmosfèrica i es formen supercèl·lules, grans cumulonimbes que giren sobre el seu eix. Finalment, si les condicions orogràfiques són propícies, toquen a terra fins a convertir-se en tornados, normalment amb una forma d'embut.

«No són com els ciclons o huracans, gegants fenòmens que es formen sobre el mar», resumeix Joan Arús, especialista en tornados de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet). A Catalunya també hi ha supercèl·lules i tornados, prossegueix Arús, encara que les dimensions no tenen comparació: «Als Estats Units, el que nosaltres anomenem marinades es poden convertir en entrades a gran escala, com els monsons».

Arús explica que les condicions atmosfèriques són ben conegudes, de manera que la formació de tornados i la seva localització són predictibles amb una certa antelació (uns 30 minuts) gràcies a l'ús de radars Doppler i imatges per satèl·lit. Això permet activar avisos d'informació, encara que lògicament no és possible portar a terme grans operacions d'evacuació. A més a més, una altra de les característiques dels grans tornados és que solen seguir un rumb erràtic: «A vegades avancen molt ràpid i s'estrenyen, mentre que en altres ocasions s'estanquen, però és difícil precisar-ho», diu Arús.

En qualsevol cas, les dimensions del fenomen que ha recorregut Oklahoma excedeixen la normalitat: mentre que un tornado habitual sol mesurar a la base entre 100 i 200 metres de diàmetre, en aquesta ocasió s'han superat els tres quilòmetres. Segons diverses estimacions, el tornado va tenir una intensitat en EF-4 en l'escala Fujita, amb ratxes màximes de vent superiors als 300 quilòmetres per hora. Alejandro Lomas, portaveu de l'Aemet, insisteix en aquest sentit: «És molt difícil mesurar la força del vent perquè quan els tornados són intensos no hi ha cap anemòmetre que ho suporti». Per calcular-ho s'han d'analitzar les imatges en vídeo i observar la velocitat a la qual giren els objectes.

Pocs de mortífers

Notícies relacionades

El nou termini per als aranzels de Trump dona marge a la UE per negociar

Trump envia dos submarins nuclears a prop de Rússia

Dels 1.037 tornados reportats als Estats Units l'any passat, més del 90% es van produir al Tornado Alley, encara que òbviament molts només van tocar terra en zones despoblades. I únicament l'1% va arribar a la categoria EF-4.

A Espanya, el tornado més greu del qual es té constància històrica va tenir lloc el 1886 a Madrid i va causar 47 morts. Encara que no es disposa de registres de vent, se li ha calculat una intensitat EF-3. En temps recents, el més gran és el de Ferreries, el 1993, que va recórrer l'illa de Menorca, encara que no va produir víctimes mortals.