Els desertors d'Assad

Ahmed amb prou feines té res per fer després d'haver desertat, fa prop de set mesos, de la base de l'Exèrcit on estava destinat. Ho va fer a peu, de nit, i després de ser tirotejat pels soldats de guàrdia, que van ferir un dels seus set companys de fuga. Ara conviu amb una colla de desertors en una habitació de 10 metres quadrats de la perifèria de Sarmada, al nord de Síria, i amb les cabres dels veïns com a companyia.

Ahmed, que refusa dir el seu verdader nom perquè la seva família, que no ha vist des de fa un any i mig, encara resideix en territori controlat pel règim, mata les hores netejant un kalaixnikov i repassant davant del mirall l'estat dels seus cabells engominats. Dorm sobre matalassos de segona mà i intenta oblidar el que ha vist i el que ha sentit durant el seu pas per les Forces Armades de Baixar al-Assad, els alts comandaments de les quals majoritàriament estan copats per membres de la confessió alauita.

Abu Yazan, que servia de capità en la mateixa unitat, va passar un any planificant la seva fuga. I només quan va aconseguir enviar la seva família a un lloc segur amb l'ajuda de l'Exèrcit Sirià Lliure (ESL), ja fa 12 mesos, es va sentir lliure d'abandonar el seu lloc de combat sense temor a les segures represàlies que aplica el règim sirià sobre els familiars dels que l'abandonen. Malgrat que amb prou feines li queden diners per mantenir la seva dona i els seus tres fills, amb els quals no ha pogut parlar durant els dos mesos següents a la seva fugida per por que localitzessin el senyal telefònic, dóna gràcies a Déu, mentre pren vasos de mate assegut a la terrassa de la precària barraca que ha llogat, també a Sarmada. «Molts altres amics no han tingut la mateixa sort; estan morts, o a la presó, ni tan sols ho sé», explica.

Repressió de les protestes

Ahmed i Abu Yazan, de confessió sunnita, servien l'Exèrcit regular quan va arrencar la revolució a Síria, ja fa dos anys. Els dos van ser enviats a ciutats com Hama, Idleb i Alep, a reprimir les manifestacions opositores, i van ser testimonis dels abusos que els militars van cometre en el seu intent d'aplacar l'onada revolucionària. Agraïts per haver pogut escapar-ne, accepten ara explicar la seva experiència del temps que van estar a l'Exèrcit..

«¡Juro que és veritat el que estic dient!», exclama Ahmed quan acusa companys de confessió alauita d'haver violat dones sunnites. «El mètode que feien servir era el següent: entràvem en una casa, i els soldats alauites demanaven als homes que sortissin a l'exterior; els soldats deien a les dones que es quedaven dins que si no acceptaven tenir relacions sexuals amb ells, arrestarien els homes; vaig veure-ho fer com a mínim una vintena de vegades», subratlla. Durant els assalts, prossegueix, no es respectava res. «Quan entràvem a les cases, els soldats robaven el que veien: diners, mobles cars, o telèfons mòbils», explica.

Notícies relacionades

El Suprem dels EUA permet a l'Administració Trump revocar l'estatus legal de més de 532.000 migrants residents

Drons, càmeres i IA a les fronteres

Abu Yazan explica que les ordres procedents dels comandaments militars eren sempre ambigües i poc concretes: «T'ordenaven: no volem veure gent pel carrer». Quan els tancs envoltaven una ciutat determinada, ordenaven que «bombardegéssim sense veure quin era l'objectiu», explica. «Si m'hi negava, em ficaven a la presó o em mataven», explica.

A les bases, els serveis secrets i els militars alauites s'encarregaven de controlar-ho tot. «Nosaltres volíem que hi hagués una revolució com a Tunísia o a Egipte, però només podíem parlar d'això amb els que coneguéssim molt bé», relata Abu Yazan. A les casernes, els soldats s'acostumaven a agrupar a les habitacions segons la confessió a la qual pertanyien. «A nosaltres, els sunnites, sempre ens posaven un alauita perquè ens vigilés». Quan va començar la revolució, va quedar prohibit escoltar la ràdio o la televisió. «L'única cosa que podíem sentir era el que ens deien els generals, i ens deien que al país hi havia un moviment opositor finançat pels Estats Units i Israel; ens deien que no eren sirians els que es manifestaven», rememora Abu Yazan.