La gran estafa

Quan les últimes tropes nord-americanes van abandonar l'Iraq el 18 de desembre del 2011, milers d'iraquians van sortir al carrer per celebrar el final de l'ocupació. Més que d'un esclat de felicitat, però, les cròniques de llavors parlen d'una catarsi de ràbia i impotència durant molt temps contingudes. Perquè en realitat hi havia molt poc a celebrar. La guerra va deixar un país en ruïnes, amb milions d'exiliats i desplaçats, un conflicte sectari latent i un Govern feble, corrupte i autoritari. La ironia és que tampoc els EUA estaven per a festes. L'Iraq va ser un desastre en termes econòmics, militars i geoestratègics. Encara que això sí, un grapat de multinacionals van fer l'agost.

Aquella guerra és la història d'una infàmia. Cuinada als despatxos d'uns quantsthink tanksneoconservadors de Washington molt abans que els primers tancs de la coalició travessessin les fronteres iraquianes, va utilitzar com a pretext la fal·làcia de les armes de destrucció massiva del sàtrapa Saddam Hussein. La contesa es va llançar menyspreant l'ONU, que mai va arribar a autoritzar la invasió, i va tenir com a llançadora aquell ultimàtum de la cimera de les Açores en què van participar Bush, Blair i Aznar, amb Barroso com a amfitrió. La primera opció per a la cimera van ser les Bermudes, però l'espanyol ho va rebutjar perquè semblava poc seriós.

Una contínua improvisació

El que no va ser seriós va ser aquella contesa. Es va planejar l'estratègia militar per a la invasió, però el que va venir després va ser una contínua improvisació per a desgràcia d'un poble iraquià al qual teòricament es volia salvar del despotisme de Saddam i adlàters. No hi va haver manies a deixar que se saquegés el patrimoni dels edificis oficials o el Museu d'Arqueologia a Bagdad. Es va dissoldre el partit Baas i es va purgar els seus membres de les institucions iraquianes i es va posar així el germen de la insurgència sunnita. Es va voler privatitzar el país; es van malbaratar milers de milions en la reconstrucció; es va fabular amb la possibilitat de fer de l'Iraq un mirall d'Occident.

Tot per la democràcia: beneït concepte amb el qual aquelleix del malde les Açores es va omplir la boca. Durant els vuit anys d'ocupació van morir almenys 111.000 civils iraquians, segons l'Iraq Body Count, als quals s'haurien d'afegir centenars de milers més en els 12 anys que van durar les draconianes sancions imposades després de la primera guerra del Golf. Els EUA van perdre al país àrab 4.300 militars i civils, i uns 30.000 van resultar ferits. Al final de la contesa, només s'entreveuen dos guanyadors. D'una banda les petroleres occidentals que, després de la guerra, van obtenir desenes de contractes a l'Iraq, un mercat del qual se'ls va expulsar el 1973.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Les que també es van omplir la panxa van ser les grans multinacionals que es van beneficiar de l'externalització dels serveis de l'Exèrcit impulsada pel llavors ministre de Defensa, Donald Rumsfeld. Empreses, en molts casos, estretament vinculades a l'Administració Bush, com Halliburton, de la qual Dick Cheney va serconseller delegat.

En definitiva, l'Iraq va ser una gran estafa. Una més. H