Bojos pels bolets de reis i papes

Han arribat els primers bolets de tardor i el papa Juli II, el del barroc italià i fanàtic dels bolets, deu estar regirant-se a la tomba. Els italians són els principals consumidors de bolets d'Europa. A Madrid no se'n troben fàcilment, potser perquè van aixecar la ciutat en ple desert. Encara és pitjor a Sòria, on n'hi ha molts però tampoc se'ls mengen. Van els catalans a buscar-los i unhidalgocastellà que els exporta a Itàlia.

Al matí parlenl'hidalgo, que viu a Roma, i els sorians per conèixer els preus al detall a Roma. Després els envien a corre-cuita, perquè és un producte molt perible. Passa una cosa semblant amb els bolets de Romania, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia i fins i tot el Marroc. Tots se'n van a Itàlia, a un mercat a l'engròs que s'obre als peus del mont Amiata, per Siena. Després, en els mercats de barri, se sumen als bolets autòctons. Els millors surten dels Alps, la Toscana i Calàbria.

Unporcino(cep o sureny) jove, tallat en làmines fines i amanit amb bon oli, sal i potser pebre acabat de moldre, proporciona un carpaccio diví. Més genial resulta unovulo(ou) servit amb la mateixa fórmula i l'afegit d'uns encenalls d'autèntic formatge emmental --o parmesà, en el seu lloc-- i làmines de tronc d'api tendre.

A Itàlia els descriuen com a "menjar de papes". "Ous de rei" (ous de reig), els defineixen els catalans. O sigui, sublims. ¡Que l'hi diguin, si no, al llegendari Perseu, que precisament sobre elmykés(bolet) va fundar Micenes, una de les civilitzacions més importants del passat conegut! Des de fa 10 anys, 16 restaurants situats en autonomies italianes ofereixen, a la primavera, un programa gastronòmic que porta per títolA la taula, amb els bolets de reis i papes.

Quan hi ha bolets, la península sencera s'introdueix als boscos i, com que això és massa, una llei nacional i altres d'autonòmiques en regulen el trànsit: se'n poden agafar sis quilos per dia si un és resident, tres si "es busquen" en un municipi aliè. A més, s'exigeix un carnet de pagament, que requereix una setmana de curset en un dispensari, cistell de vímet i no bosses de plàstic sota pena d'una multa, perquè impedeixen que les espores tornin al bosc: els bolets no juguen a l'amor per reproduir-se. Amb aquestes regles, els boscos van millor, però els espontanis no escarmenten: cada any moren a Itàlia una dotzena de persones i 10.000 més s'enverinen. Ja li havien assentat fatal a l'emperador Claudi, amant de la gresca, que va ser enverinat amb ells per la seva dona Agripina.

Els més apreciats són els ceps, fregits o rostits. S'hi pot afegir un còctel de fulles de menta piperita i una pasta degalletti(rossinyols). A Barcelona van bojos pels insípids rovellons, però com que són de ciutat potser no coneixen tots els matisos del paladar. A Roma, on s'exagera, deixen els rovellons al bosc, al ser considerats incomestibles; però els buscadors de Terni, uns 200 qui- lòmetres més amunt, baixen a agafar-los.

Notícies relacionades

Trump anuncia una demanda contra ‘The Wall Street Journal’

Netanyahu truca al Papa arran de l’atac a l’única església catòlica de Gaza

És igual a tot arreu: a Olot mengen bolets que al Montseny es llencen, i al revés. Faria falta un nou i globalitzat Joaquim Codina Viñas, que tastava tots els bolets, un per un, en les proporcions degudes i després anotava els experiments i divulgava les conclusions en forma de rodolins. Així els boletaires podien memoritzar fàcilment els noms dels bons i els dels dolents.

Quan als anys seixanta un polític espanyol, alarmat pels enverinaments de bolets al país, va interpel.lar l'Acadèmia de les Ciències de Londres per obtenir un estudi científic rigorós, li van respondre que ells seguien els ensenyaments del doctor Codina. La base de tots els manuals per a boletaires europeus era aleshores l'Acadèmia de Londres, que al seu torn es basava en els coneixements de l'humil metge i botànic gironí. Un dia el van trobar mort al bosc. El desembre següent, on va caure Codina, hi van créixer uns bolets. ¡Aquest senyor mereixeria una fundació!