El cas Biondo es reobre... I amb aquest cas, el judici etern contra Raquel Sánchez Silva

Raquel Sánchez Silva va viure aquell 30 de maig una de les experiències més dures de la seva vida: la mort del seu marit. Ella va tancar aquest capítol i va intentar seguir endavant. Però li ha sigut pràcticament impossible. Es va convertir en focus de totes les mirades i el que va començar com un procés judicial es va transformar amb el temps en un judici mediàtic i moral, en què Raquel va ser convertida en el centre d’un relat ple de sospites, prejudicis i lectures masclistes. Durant més d’una dècada, la presentadora ha sigut objecte de teories, rumors i titulars que no es recolzen en proves, sinó en interpretacions del seu comportament. El seu silenci i el distanciament dels pares de Mario ha sigut considerat una forma d’ocultació; la seva serenitat, una mostra de fredor; la seva decisió de somriure i continuar treballant, una falta de respecte. En el relat públic es va instal·lar la figura de la «viuda culpable»: una dona que, segons certs sectors, principalment el dels pares, hauria d’haver demostrat el seu dolor amb gestos visibles i permanents per resultar creïble.

A Raquel se li ha retret qualsevol actitud vital. La seva tornada a la televisió va ser llegida com a oportunisme; les seves vacances a Formentera, com a frivolitat. Quan temps després va refer la seva vida amb una nova parella, els titulars no van celebrar la seva estabilitat, sinó que la van contraposar al dolor dels pares de Mario: «Raquel Sánchez Silva, feliç al costat de la seva nova parella, mentre la família de Biondo continua demanant justícia». De fons, la mateixa idea: que l’alegria femenina és indecent quan no respon a les expectatives del dol que s’admet com a correcte.

Notícies relacionades

Preocupació per l’estat de salut de Dolly Parton: la seva germana demana que es resi per la icona del country

Rosalía sorprèn amb les aixelles tenyides de blanc en la Setmana de la Moda de París

En paral·lel, les xarxes socials van amplificar l’hostilitat. Raquel ha denunciat assetjament, insults i campanyes d’odi en què se l’ha responsabilitzat moralment d’una mort que per a ella també era una desgràcia. Fins i tot va haver de demandar els pares del seu llavors marit per assetjament i difamació i va guanyar. Van haver de pagar 3.000 euros i respectar una ordre d’allunyament. Les Mamarazzis empatitzem amb el dolor dels pares, òbviament, però res justifica la fustigació a una dona a qui, una vegada més, li ha pesat el silenci. Que ningú pensi que si hagués parlat les coses li haurien sortit millor. El seu cas mostra fins a quin punt l’escrutini mediàtic cap a les dones continua condicionat pel masclisme: si plora, es victimitza; si calla, amaga alguna cosa; si somriu, no pateix prou.

El cas Biondo ha acabat sent molt més que una tragèdia personal. És un mirall del doble criteri amb què encara es jutja el comportament femení. A Raquel no se l’ha valorat pels fets (mai ha estat investigada, no ha sigut sospitosa) sinó per no ajustar-se al paper que la societat espera d’una vídua: discreta, dependent, dolguda en públic i sense dret a la reconstrucció emocional. Nosaltres, davant d’aquest gir de guió només esperem que, amb ella també, per fi es faci justícia.