Tiziano Ferro, l'alcoholisme, l'homosexualitat i altres dimonis

Alcohòlic, bulímic i gai... Com més gran era la glòria musical de Tiziano Ferro, la indústria musical més s’esforçava per amagar la realitat d’aquest supervendes italià, tal com confessa en un documental, en què també exposa com va aconseguir reprendre les regnes de la seva vida i de la seva carrera.

«A Espanya i Itàlia no es parla de l’alcoholisme, i això permet que s’amagui molt bé», lamenta el músic davant un tema que ha desenvolupat sense embuts a ‘Ferro’, la producció d’Amazon Prime que s’estrena aquest divendres 6 de novembre i que va néixer «per la urgència de compartir la veritat».

I puntualitza: «No per ser un heroi, sinó d’agafar la meva part més autèntica i alliberar-me d’aquest pes». «M’encanta la idea d’abraçar una cicatriu, d’exposar-la i convertir-la en un superpoder, perquè és veritat i real, per aplaudir les ganes de solucionar i no d’ocultar el pecat», insisteix.

Mi vida, mis canciones y mis sentimientos, las lágrimas, los obstáculos y las sonrisas.
𝐅𝐄𝐑𝐑𝐎: el documental, mi historia, nuestra historia. Con el corazón abierto, sin filtros...como siempre.
En todo el mundo: 6 de noviembre solamente en @PrimeVideoIT pic.twitter.com/Fz6k9D7x5Y

— Tiziano Ferro (@TizianoFerro) 28 de octubre de 2020

 

La història no arrenca el primer dia que va prendre una copa (cosa que va succeir en la seva primera gira, explica), sinó en la seva adolescència, víctima de l’assetjament per ser obès (va arribar a pesar 111 quilos, una xifra que va servir de títol del seu segon disc) i no prou masculí per als estàndards del seu entorn.

Pel seu talent com a compositor i vocalista, Ferro (Latina, 1980) va ser fitxat molt jove per una companyia que no va acabar d’apostar per ell com a solista comercialitzable fins que va perdre pes, sense importar com ho estava aconseguint, i així va arribar el seu debut, ‘Rosso Relativo’ (2001), que el va convertir en una celebritat.

Roba «massa gai»

«Em vaig convertir en una persona superfamosa als 21 anys, però a aquesta edat no saps qui ets, especialment si vens des d’una ciutat petita com la meva, construïda per l’acció de Mussolini i en què mai havia sentit parlar d’igualtat o de respecte. Vaig créixer sense saber qui era, perquè no hi havia persones com jo, que em diguessin que això estava bé i que l’important era ser honest», assenyala.

Com s’explica al documental, la companyia va voler apaivagar qualsevol possible rumor sobre la condició sexual de Ferro i fins i tot es va encarregar a una persona que obrís les seves maletes i determinés per exemple quina roba no podia vestir per ser «massa gai». «La indústria musical feia el que feia i és fàcil donar la culpa als altres, però prefereixo parlar d’una concurrència de culpes. La manipulació mental troba espai si n’hi dones i jo no estava llest per reafirmar-me. M’hi entregava perquè em mirava al mirall i pensava que no estava bé», apunta Ferro, que explica que aquella persona que li obria la maleta és ara una de les seves millors amigues.

A punt de la cirrosi

L’addicció a la beguda de Ferro va anar a més i, «amb el fetge a punt de la cirrosi», es va adonar que no podia parar, però pocs es van atrevir a donar la veu d’alarma. «En països com Espanya i Itàlia el beure és part de la societat i s’amaga. Jo crec que a mi moltes persones em van veure en dificultats; vaig acabar en hospitals, accidents o situacions límit, però mai ningú es va atrevir a dir-me que potser tenia un problema», recorda.

Però ‘Ferro’ no és només un relat de caiguda en desgràcia, sinó també sobre el retorn dels abismes, la seva rehabilitació i el seu feliç matrimoni l’any passat amb el nord-americà Victor Allen després d’apostar per la veritat. «La veritat t’allibera de ser bipolar de manera forçosa. I si et salves tu, pots salvar altres persones. Els artistes que m’han canviat la vida són els que s’hi han entregat fins a la sang i jo volia ser d’aquests que han creat controvèrsia, però amb la seva música i les seves paraules, sense por», afirma.

Actualment exerceix de padrí d’altres alcohòlics a Los Angeles, on resideix, tenint molt clares quines són les bases de la recuperació. «Primer, entendre que tens un problema i, segon, sortir de l’aïllament, perquè en els grups d’ajuda se sol dir que estàs més malalt com més gran sigui el teu secret i més pensis que pots gestionar-lo», enumera Ferro, per a qui també cal saber «demanar perdó i buscar recolzament en els altres».

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

Relata que a ell la teràpia el va ajudar a comprendre que «l’únic que volia era amor i que, per a això, calia entregar-se al món i demanar-lo». «Als 27 anys, en el límit del meu problema, em mirava al mirall i m’adonava que mai havia experimentat l’amor de veritat per falta d’autoestima i per negació», afegeix.

I així, el 2010, uns quants mesos després de Ricky Martin, el cantant va parlar obertament de la seva homosexualitat. «Tot ajuda, perquè si no tenim exemples, no tenim miralls per no sentir-nos sols. Vivim en un món en el qual no es valora prou el pes dels drets civils, però espero que la meva generació sigui l’última que hagi viscut la duresa d’un règim excessivament homòfob», desitja, mentre segueix amb interès el desenllaç de les eleccions als EUA.