080 BARCELONA FASHION

Joaquim Verdú: «Als joves els dic que després del xou s'ha de vendre»

El mestre del punt llança Vú Barcelona by Joaquim Verdú

lmmarco51994111 gente joaquin verdu200130173618

lmmarco51994111 gente  joaquin verdu200130173618
lmmarco51994121 gente bocetos joaquin verdu200130173651
lmmarco51994109 gente bocetos joaquin verdu200130173711

/

6
Es llegeix en minuts
Luis Miguel Marco

Si algú de la moda pensa en un clàssic del punt a Catalunya la resposta és Joaquim Verdú. Si queda algú que encara recordi les passarel·les Gaudí i Cibeles, ell hi era, en plena forma, acaparant elogis perquè sempre ha tingut bona mà. Il·lusionat i nerviós, als seus 70 anys, dimecres obrirà la jornada de desfilades de la 080 amb un nou començament des d’Igualada: la firma Vú Barcelona by Joaquim Verdú.  

–Continua balancejant-se en el fil.

–Allà mateix. La gent no sap què és el punt. I el punt és molt difícil. Nosaltres no comprem teixit a metres. Comprem les filatures, teixim els nostres propis teixits, els suavitzem, després hi ha els patrons... és tot molt lent i complicat. Sempre ho vull explicar però com que només em pregunten què es portarà i els colors doncs.... Deixa que expliqui que tenim un taller amb gent molt jove i amb tecnologia punta, i fem coses que ningú té collons de fer.

–El veig en forma.

–El dissenyador es fa gran, són ja 70 anys, però no de cap. Mira Armani amb 84 i allà segueix i ningú li tus. Aquesta professió la pots fer fins que et moris, tot i que has d’envoltar-te de gent jove, això és fonamental. Aquesta col·lecció és la celebració de 40 anys de passarel·la i és com un renaixement. Es diu ‘Ranaissance’.

–La de batalletes que podria explicar.

–Jo vaig començar a Pulligan, una empresa emblemàtica de Mataró extingida fa anys. He treballat amb moltíssimes marques espanyoles i estrangeres. He desfilat a Nova York, al Japó, a Madrid. He viscut anys gloriosos.  I he seguit perquè hi ha molt pocs dissenyadors que facin punt. Has de ser una mica enginyer tèxtil. A les escoles el punt l’expliquen molt per sobre.  

–Llavors quedem que de retrospectiva res. 

–No, què va. Bé soc jo, però no és gens nostàlgic. És un canvi radical, jove, fresc. És començar de zero amb una marca, amb una línia nova. És com si ara vestís la neta de la senyora que vestia quan vaig començar, perquè ens entenguem. 

–Una col·lecció amb ambició internacional, de sortir fora.

–Totalment. Tinc una neboda a Nova York, que és la directora de moda de GAP, i ella em diu endavant, tira per aquí. Estic col·laborant amb gent que s’empassa totes les desfilades internacionals. L’estilisme és molt important en la presentació. 

–¿Quin ha sigut el repte més gran?

–Demostraré que amb el punt puc fer volums, i barrejar-los i els treballaré com si fos alta costura. Algunes peces que es veuran a la desfilada són úniques i si algú les vol les hi confeccionarem. Mostrem més dona que home, tot i que la tendència de les passarel·les és cap a l’unisex, una cosa que no és gens nova, ja ho vaig viure els 80 i els 90. Però això no significa mariconejar l’home. 

–¿S’està tornant a valorar el disseny?

–Sembla que per fi ens hem adonat que el que és barat, el que es produeix a la Xina i a l’Índia en situacions que tots sabem, no convenç i que val la pena invertir en roba de qualitat de bones marques. I t’explicaré una anècdota. Jo visc a Sitges i em vaig trobar amb una clienta de tota la vida que em va dir: «Vine a casa, que t’ensenyaré el meu armari». I no m’ho podia creure. Em vaig posar a plorar i tot. Vaig veure la meva vida perfectament penjada i és que les peces eren impecables perfectes. ‘És que són atemporals’ em deia. ‘Si alguna vegada les vols per a una retrospectiva o per a un museu te les deixo, però no les penso llençar’. Per a mi aquest és el millor premi que em puguin donar, que algú guardi una peça teva com si fora una peça de museu, que no és una obra d’art, no ho és.  

–No ho és però la gent fa cua per veure als museus l’obra d’un Balenciaga o d’un Saint Laurent.

–És clar, els mestres. Compte que jo vaig fer una capa com de caputxeta vermella que és al Museu Tèxtil de Nova York i és una obra d’art. Repeteix-ho, em diuen. I no, és una cosa única. Aquí dirien mira, el vestidet vermell del Verdú. 

–Mostrar la roba amb models en una passarel·la és un model esgotat?

–No. És la manera de desfilar la que ha de canviar. A veure si m’explico. Han canviat els prototips, les ‘tops’ ja no són les que eren i són més com gent del carrer. Jo vull reflectir també que no tinc un prototip de dona o d’home. És una desfilada amb negres, asiàtics, mulats, blancs, pèl-roigs...  S’ha acabat això que totes vagin amb el mateix pentinat. Jo és que soc molt urbà, molt Nova York. I aquí, que som més avantguardistes que a Madrid, hem de donar exemple. Jo he desfilat també a l’antiga Cibeles i el concepte és molt diferent. També hi ha gent que diu que fem teatre i que això no s’ho posa ningú. I no senyors, a veure si ens n’assabentem ja a aquestes altures. Això és la tendència exagerada i després es reflecteix en la part més comercial. 

¿Qualsevol es pot permetre una peça de Joaquim Verdú?

No tinc aquí els preus, però vull pensar que sí, no fotem. I està demostrat que si la tractes bé et pot durar una vida. Utilitzem materials nobles. I si venem fora, que és el que espero, els comercials volen qualitat, res de poliamides ni licres ni acrílics. Bon cotó i bona llana.

–El problema, i això ho deia fa uns dies Juan Duyos, és que de talent en tenim, però el disseny i la indústria van cada un pel seu costat.

Aquesta és la gran qüestió. Jo sempre he tingut un industrial, un director financer i una fàbrica que ha apostat per mi i no em queixo, però no és l’habitual, i menys amb els joves que comencen. Tenen il·lusió, però estan desemparats.

–¿Comparar la 080 amb d’altres passarel·la és un error?

–Sí. Aquesta és una passarel·la on la gran majoria és gent que comença i si no hi hagués la Generalitat darrere no es faria. Tu pensa en la diferència amb aquests grans conglomerats de la moda, els LVHM i companyia, que donen carta blanca als seus dissenyadors, perquè facin el que vulguin perquè el seu abast és global. És un altre nivell. Galliano tenia tots els diners del món per fer les desfilades de Dior, això m’ho ha dit ell en persona. I Gaultier, que m’agenollo, ha fet tot el que ha volgut perquè tenia un hòlding darrere. ¿Quant costa una desfilada de Chanel al Gran Palais? No hi ha ningú que pugui pagar això. I tot, no t’ho perdis, per acabar venent els accessoris: la bossa, el mocador, la sabata, el maquillatge i el perfum, que és on és el gran negoci.

–I als que comencen, ¿què els diu?

–Que baixin una mica del burro i pensin que després del xou s’ha de vendre, que és una cosa que sembla que no va amb ells. I t’ho diu algú que ha fet classes en escoles de moda. Tots van de creadors i no ho són. La moda tampoc és fer un carnaval. Mira les passarel·les de fora i les grans marques: de disfresses res. 

Notícies relacionades

–¿I als industrials?

–Que és una llàstima que, amb el que va ser el tèxtil a Catalunya, a Mataró, a Sabadell, a Igualada, anys enrere, quan venien aquí Dona Karan i els Dolce&Gabanna en persona a comprar, els mateixos fabricants s’ho hagin carregat, perquè no van voler invertir en maquinària nova i en talent i en lloc de gastar-se els diners a les fàbriques se’l gastaven en meuques i en escoles per a les criatures a Suïssa. I ja està. 

Temes:

Moda