Pasión Vega: «He hagut de buidar-me i que pintessin sobre meu»

Pasión Vega (Madrid, 1976) apareix radiant amb un vestit vermell per parlar de ‘Todo lo que tengo’, un nou paisatge sonor que recorre Llatinoamèrica amb 13 cançons d’un elenc de compositors. Una aposta arriscada que afronta somrient com sempre i que estrenarà el 21 de febrer al Palau de la Música.

-¿Contenta de la seva experiència amb La Marató?

-Per descomptat. Va valer la pena, tot i que una es posa nerviosa al cantar en una altra llengua, i més sabent l’arrelament que té i tot el que hi ha darrere de La Marató. Ho vaig fer amb tot el respecte.

-En aquest disc ja no miro amb la cua de l’ull a Llatinoamèrica. Ara la mira de cara. ¿En tenia ganes?

-És un disc valent, fins i tot diria que arriscat. Fa temps que volia abordar una cosa així, però sense fer versions. Volia incorporar un nou repertori i defensar la música que s’està fent ara a l’altre costat de l’Atlàntic, que és diversa i molt interessant, passant-la, és clar, pel meu filtre, per la meva veu, i portant-la també a la meva terra, al sud.

-Habitualment és l’artista a qui li arriben maquetes de compositors oferint-li cançons. Però en aquest cas ha sigut vostè que es va llançar a buscar productor a Google, ¿no?

-Així és, ben bé així. Feia temps que tenia al cap fer una cosa així, un mapa musical del que és Llatinoamèrica ara, però no sabia per on tirar. Així que vaig teclejar «músics interessants a Llatinoamèrica».

-I va arribar fins al veneçolà Gustavo Guerrero.

I m’apareix ell [rialles]. No és un home gaire donat a les entrevistes i a aparèixer a les xarxes, però era allà. Ell va fer un projecte a Madrid amb Nacho Mastretta. Li vaig explicar la meva idea i aquí hi ha el resultat, on canto a ritme de ‘danzonete’, batxata, tango, ‘sangueo’, ranxera, bolero...

-El va gravar al setembre en un estudi de Mèxic, el Desierto Casa Estudio, que de desert no té res.

-Què va. Des dels finestrals es toca la naturalesa, la selva en tota la seva esplendor, amb les seves plantes enfiladisses. Fins i tot hi ha colibrís volant per allà. És una casa estudi de fusta amb un terra que t’enganxa a la terra. És un lloc molt especial. Amb molta energia.

-I amb tots els músics passant per allà, assajant i tocant.

-Això és una cosa molt important i de vegades no es cuida prou. Per a un procés creatiu com aquest, era bàsic estar tots junts i a gust. I poder connectar amb mi mateixa, amb la terra i amb aquest repertori.

-¿És exagerat dir que ha hagut d’aprendre molt?

He hagut de buidar-me per quedar-me en blanc i que em pintessin sobre meu. Havia d’abordar uns pals que no he tocat mai, així que he hagut de delegar en músics que en saben molt més que jo, que m’han marcat el camí i m’han dit per aquí sí o això millor no. He escoltat moltes gravacions, moltes peteneres i malaguenyes...

Jo no sabia ni que existís la malaguenya veneçolana.

-Existeix, existeix. Es va quedar. Aquestes melodies que van arribar allà han seguit al llarg dels segles i a la meva Màlaga, de la qual estic tan orgullosa, es canten d’una altra manera, però harmònicament són molt semblants. Aquí hi ha un quatre veneçolà que et dona la introducció, però després és molt similar.

-Parli’m dels autors.

-Hi ha gent de molts països, d’aquí i d’allà, i molts de molt joves, com Silvana Estrada i Laura Itandehui. Hi ha també Mariana Carrizo, una coplera de Salta que m’ha regalat una petenera mexicana junt amb Eloy Zúñiga. Hi ha Esteban Copete, Jorge Drexler... Són històries quotidianes, alguna llegenda, la melancolia de la terra que es deixa enrere, la idea de renovació, de tornar a començar...

-¿Pasión Vega també està en aquesta fase ara?

-‘Todo lo que tengo’, que és el senzill, el va escriure Jorge Marazu, i just va sortir d’una conversa telefònica en la qual vam parlar llargament d’aquesta idea que em rondava. Després de celebrar els 25 anys en la música amb ‘40 quilates’, jo li deia que ara em tocava arriscar, sumar. Tot i que tampoc és un canvi de direcció, perquè una és l’artista que és i té la veu que té, volia fer una cosa que em sacsegés per dins, que em motivés a aprendre.

-I la posada de llarg serà al Palau de la Música.

Així és. El 21 de febrer. Allà comencem una gira que m’agradaria prolongar fins a Mèxic i l’Argentina, sens dubte. Ara hem d’adaptar tot el que hem gravat als concerts, perquè se sentiran sons i apareixeran instruments diferents als quals estem acostumats.

-¿Satisfeta del vestit de flors que li han dibuixat per a la portada?

Encantada. I era un altre risc. No sortir amb una foto meva a la portada. És la primera vegada i aquest és el meu novè disc. Jimena Estíbaliz, que és un mexicà molt jovenet, l’ha clavat amb els seus dibuixos i les seves flors. Jo volia remarcar que és un disc diferent. Soc jo en essència, però el que importa és el contingut.

-Ha cantat als principals teatres, però té una espineta: Mèrida.

M’encantaria. I mai sona la flauta. Ho deixarem dit, sisplau. La meva mare era extremenya, de Fregenal de la Sierra, i aquell temple del teatre i de la música em meravella. Ja he cantat a l’Alhambra, al Liceu, al Real, i espero fer-ho al teatre romà de Mèrida.

-I fora de l’escenari, Anita no és gaire amiga d’exposar la seva vida.

-És que soc molt tímida [rialles]. Bé, és com un és. Jo crec que cal mantenir un cert misteri, ¿no? Jo soc una persona discreta en la meva vida quotidiana. I el fet d’estar sobreexposada als altres no va amb mi, m’espanta, em fa por. Prefereixo que em vegin cantar que no si soc simpàtica o antipàtica. Les xarxes socials, on tothom pot opinar, poden ser molt cruels.

-La seva filla, l’Alma, ¿què diu de la mare artista?

-Té 5 anys i li agrada venir als concerts. Aplaudeix molt. La porto també a veure altres companys al teatre i es queda mirant fixament. És molt sensible i ho capta tot. És una fan [rialles].

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

-Viu a Cadis, però la seva Màlaga està ‘on fire’.

-Està ‘in crescendo’ total. Amb els museus. Amb el teatre que ha obert Antonio Banderas. L’oferta cultural ho ha canviat tot. Abans era només una ciutat turística, ara és molt més. Els malaguenys n’estem molt orgullosos, som molt feliços.