Quique Dacosta cuina els records de sis famosos en 'Una vida, una cena'

«Podria estar tot el dia cuinant. No em representa cap esforç i és com millor m’expresso des que vaig començar en aquest ofici amb 14 anys a El Poblet [el restaurant a València pel qual acaba d’aconseguir la segona estrella Michelin]. Però reconec que aquesta vegada el repte és dels que imposava respecte: volia que els sis convidats es mengessin la seva pròpia vida».

El xef Quique Dacosta (Jarandilla de la Vera, Càceres, 1972), amb la seva jaqueta immaculada –seguirà així després del servei– presenta en un dia lluminós a Dènia (Alacant), al seu restaurant triestrellat,‘Una vida, una cena’, una nova sèrie de sis capítols, un plat molt cuidat, que no s’assembla a cap altre de vist per televisió, en el qual el Quique cuina els records i experiències de les actrius Najwa Nimri i Inma Cuesta, del torero José María Manzanares, de la tennista Garbiñe Muguruza, del model i actor Andrés Velencoso i del cantant Alejandro Sanz. Produït per The Mediapro Studio per a Amazon Prime Video, s’estrena aquest dimarts, 17, a Espanya i Mèxic.

«Vaig a descongelar el que menjareu després»

«Us deixaré que vegeu un dels capítols i vaig a descongelar el que menjareu després», diu, fent broma, el xef ben elegant. Sona la banda sonora composta per Lucas Vidal per a la sèrie i comença aquest tiberi en quatre actes.

«¿De què té gust Nawja Nimri? De misteri. És esmunyedissa. És una anguila. La rostim, la fiquem en pa i fem un entrepà». Idees com aquesta es planteja al programa Dacosta amb el seu equip abans que el xef i convidat s’asseguin a la taula i comencin a passar coses.

Un dels plats, inspirat en els ulls negres de Najwa Nimri –ella i el seu etern ‘eyeliner’–, és un arròs negre, ‘Arroz cenizas’ l’anomena, amb presa ibèrica i trufa i és com un paisatge del seu País Basc natal. L’èxit –«que és dens i solitari, no et creguis», diu l’actriu– l’interpreta el xef barbat com una sensual bacanal de gamba vermella, llagosta a la graella i gambot per menjar amb els dits i sense tovalló, llepant-se els dits.

«He renascut. Abans de convertir-me en Zulema en la sèrie de televisió ‘Vis a vis’ jo estava a la ruïna, literalment», recorda en un altre moment Nimri i el xef serveix un brou d’ossos amb pasta d’estrelles i un bri de safrà, que és el fil d’esperança. Sota cada campana, en fi, hi ha un paisatge que batega i respira, un retrat que entra pels ulls i per la boca. «És màgic el que fas», li diu la Nawja, que deixa anar frases com: «En realitat jo no era misteriosa, era antipàtica». O «a morir ens en haurien d’ensenyar des de l’escola. Jo no tinc cap ganes de transcendir».

El cor de toro de Manzanares

Aquí hi ha ‘celebrities’, però no competeixen entre si per arribar a la final. L’objectiu tampoc és ensenyar a cuinar, s’escatimen ingredients i quantitats. Aquí es pasten i dauren els sentiments, material sensible. «Hem cuinat amargor, neguit, buit, nostàlgia, carícies....» El Quique, la carta actual del qual porta per títol‘Autorretratos’, hi ha inclòs algunes de les elaboracions que es veuen en ‘Una vida, una cena’, com la sopa de pètals blancs Inma Cuesta (l’actriu és vegana i la carn va quedar vetada) o les ‘Flores raras’ Andrés Velencoso. ¿S’atrevirà el comensal a donar fi del cor de toro de Manzanares?, un cor que es menja d’un mos i que t’explota a la boca.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

«A alguns d’ells els coneixia molt bé, com ara Alejandro Sanz, que és paisà, i a d’altres de res, com la Najwa, que la vaig conèixer quan va entrar per la porta. Per inspirar-me en ella em vaig centrar sobretot en la seva música, més que en el cine, on no és ella, és una altra. Vaig triar persones que em provoquessin posar-me a la cuina, gent amb fons. I no em vaig equivocar. Durant la gravació vam arribar a establir un diàleg molt intens. Crec que l’espectador descobrirà coses que no sabia d’ells. D’alguna manera, jo els provocava que s’obrissin i compartissin moments que han marcat les seves vides», detalla Dacosta, que es revela a ‘Una vida, una cena’ com un bon entrevistador.

Abans d’asseure’ns nosaltres a la taula i seguir amb el seu túnel de sal, el Quique, el cuiner que menja arròs gairebé diàriament, ens convida a creuar la cuina. «Aquí es veuen encara grans olles, una cosa poc habitual en un tres estrelles», assenyala. Ens convida a ficar-nos al seu laboratori, que és una altra cuina amagada. Al fil musical sona ara una cançó d’Alejadro Sanz. En una paret es veuen algunes de les aquarel·les poètiques que dibuixa el Quique amb molta gràcia. I llavors ens serveix un altre platillo, com un núvol tou i sobre aquest un tros de prat verd, fins i tot amb flors. Tècnicament és una coca d’arròs glutinós i herbes silvestres al pesto. En realitat és una carícia de la mare de l’artista del ‘corazón partío’ quan era petit. Una carícia amb un puntet d’amargor, com l’experiència que reflecteix.