Coyu, 'dj', productor i salvador de gats, llança el seu primer àlbum

Impossible que la seva samarreta negra ‘I hate humans’ no s’ompli de pèl de gat. Estem amb Iván Ramos (Barcelona, 1985) a la Cat House que la seva Fundació Suara té a dos passos del Born Centre Cultural, al carrer de Fusina. Un espai felí ‘chic’ on viuen Maceo, Bagheera i Dixon –gats residents– i on altres gats recollits esperen ser adoptats. La seva nòvia de tota la vida, veterinària per a més dades, té molt a veure en aquesta aventura.

Fins aquí no arriba el so de la música electrònica i ambiental de la botiga de la planta baixa, on hi ha més gats estampats en samarretes de cotó orgànic, algun amb ‘malvades’ intencions, com un mix esgarrapant un ull de Donald Trump. Aquí es venen dessuadores, samarretes i altres peces amb gats, a més de vinils del segell Suara. «Els gats em donen pau perquè en el meu dia a dia estic molt enfeinat. De vegades vinc a estar amb ells després de punxar als Estats Units, Sud-amèrica o Austràlia. Punxar és el que realment m’apassiona, sentir la connexió amb la gent. Veure que estan disfrutant amb el que tu els dones és el millor».

El Big Cat 

Iván Ramos és Coyu, el Big Cat de la música electrònica, ‘dj’ i productor. A l’any aquest noi que s’ha retallat la seva barba ‘hipster’ fa uns 100 bolos de mitjana a més de 60 països. «Són bastantes actuacions cada mes i a l’estiu encara més. El curiós és que en cada lloc, a cada ciutat, el públic es comporta de forma diferent. Però el que els uneix són les ganes de passar-s’ho bé, ballar i estar bé amb la resta. Això passa a Barcelona o a Tempe, Arizona, on vaig anar fa uns dies».

Coyu té el seu primer àlbum i l’ha anomenat ‘You don’t know’. «Des del 2012 que em vaig dir ‘faré disc, vull expressar realment qui soc’ he estat donant-li voltes. Feia uns anys que estava en la producció però per diverses circumstàncies, també per inseguretats, allargava el moment de fer-ho. Fins ara que em sento molt més madur per poder defensar la música que vull». Coyu no és cap nouvingut. Ja punxava a Barcelona als 18 anys, mentre estudiava Ciències Polítiques a l’Autònoma i exercia de periodista musical, una cosa que li va obrir moltes portes.  

Em sento fill dels 90

«El fil conductor del disc soc jo. Les meves emocions, el que sento per la música. És un àlbum bastant dels 90. Hi ha gèneres que avui no són gaire populars com el trip hop i el drum & bass. És que jo musicalment em sento fill dels 90. M’agraden els Chemical Brothers, Moby, Massive Attack... I és una part de Coyu que mai hi havia mostrada.

Una de les col·laboracions de l’LP, el tema entre Coyu i Moby titulat ‘I may be dead, but one day the world will be beautiful again’ va aconseguir 200.000 ‘plays’ a Spotify en cinc dies. «No és la meva primera col·laboració amb ell, però sí que és la primera vegada que faig un tema original amb ell. Per a mi és Déu. ‘Play’ o ‘18’ són àlbums colossals, així que imagina't la il·lusió, encara no m’ho crec. Ell també és un activista social, polític i cultural molt important als Estats Units i potser m’ha influït més com a persona que com a artista. Pensa que jo soc vegà des de fa dos anys en part per ell i pel que ha fet per l’activisme en favor dels animals». 

Des de fa bastant temps, assegura, «si no produeixes la teva pròpia música no triomfaràs. Pot ser bastant conegut a escala local, però per sortir a escala internacional has de fer la teva pròpia música». El Sónar per descomptat ha marcat la seva experiència vital. «Com a barceloní actuar al festival més important de la teva ciutat i un dels més importants del món és increïble. Jo vaig anar per primera vegada com a espectador el 2004 i veure’m allà, el 2012, a l’escenari principal, abans de Richie Hawtin, un referent del techno, va ser molt especial, amb la meva família i els meus amics davant. Recordo que després de tocar em vaig quedar una hora al ‘backstage’ sense poder parlar amb ningú. M’havia posat tanta pressió que vaig acabar exhaust, però ho vaig disfrutar moltíssim. He tornat dues vegades més al Sónar i he estat davant de moltíssima més gent en altres festivals, però aquella primera vegada crec que va ser el millor de la meva carrera. Això ja no es tornarà a repetir». 

Eivissa, plaça difícil

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

Eivissa és una illa meravellosa per deixar-se portar per la música electrònica i les festes, però reconeix que és una plaça difícil. «Hi ha diners i hi ha carreres pel mig. I hi ha gent que destaca amb bones arts i altres que no. I és un negoci en què et pots fer mal. Allà és on hi ha les marques més importants, on hi ha gent molt poderosa i pot ser francament difícil treballar-hi».   

Com difícil és escoltar música electrònica a la ràdio. «Això no passa al Regne Unit, a Alemanya o a Holanda. Aquí desgraciadament tenim molt poquets programes de ràdio, ja sigui privada o pública, que promocionin aquesta música. Al seu torn, cada vegada hi ha menys revistes especialitzades i amb menys fora, els mitjans, la premsa, els promotors, el públic, no tracten l’artista local com en altres països. El 80% dels festivals aquí es fan amb gent de fora i els artistes locals hi són per omplir».