Ana Torroja: «No sé què se n'hauria fet, de Mecano, si hagués seguit»

Aquest dissabte a la tarda i nit la ‘joventut’ que va anar a l’EGB balla. I canta. El Palau Sant Jordi de Barcelona es converteix en una enorme pista de ball per, a partir de les sis, viatjar en el temps i recordar els èxits de La Unión, OBK, Olé Olé, Katrina and the Waves, Pino D’angiò (‘Ma queale idea’) i, tancant la gira ‘Yo fui a la EGB’, que presenta Carlos Latre, Mecano. La seva veu, la d’Ana Torroja (Madrid, 1959), sona fresca i pròxima unes hores abans d’aquest “revival total”.

–Per fi un concert en què els pares no es queden a fora esperant les criatures.

–Exacte. És el moment de pares, oncles, cunyats, germans i amics. La farem grossa. A Madrid va ser una bogeria. Es va crear una energia impressionant. La gent va venir amb unes ganes boges de divertir-se i aquí serà igual. Al final és escoltar la banda sonora de la teva vida i reviure-la a través de la música, i això sempre és màgic.

–Segur que molts dels que vindran guarden a casa algun vinil o compacte de Mecano.

–Fixa’t que l’altre dia algú me’n va portar un perquè l’hi firmés i encara duia el preu en pessetes. La perspectiva del temps m’ha fet veure la importància que la nostra música ha tingut per a molta gent, i això et fa pensar que va valer la pena.

–Vosaltres vau agafar un moment molt gloriós per a la música, quan no existia la pirateria i els discos eren objectes de culte.

–Total. I a sobre és que es feien bonics, amb el seu llibret dins, a les portades t’hi miraves molt perquè lluïen molt. Ara aquest interès pels vinils ha tornat una altra vegada. Tant de bo tornéssim al vinil, què et diré.

–¿Com serà la seva actuació?

–Cantaré només cançons de Mecano. Unes 12 cançons, i m’estic tornant boja per veure quines trec. ¿Què faig? Encara sort que faig un ‘medley’ i hi fico algunes.

–¿Cantarà allò de “los cariñitos siempre me han parecido una mariconez”?

–Aquesta va en el ‘medley’, com la de ‘Barco a Venus’. No podia faltar.

–Sempre ha dit que va néixer tímida i morirà tímida. No és una mica desconcertant.

–Sí, com el doctor Jekyll i míster Hyde, no sé què passa. Però jo no soc l’única. A casa, o quan estic amb amics, s’estranyaven molt que no volgués cantar en ‘petit comitè’ perquè em feia vergonya. Doncs en un concert ho faig perquè no tinc el públic tan a prop. Salta un ressort dins meu i surto a torejar perquè no tinc una altra opció. No te n’aniràs a casa corrent.

–¿És cert que va ser el productor musical Miguel Ángel Arenas ‘Capi’ qui en els inicis del grup va dir que era vostè, la que havia de cantar?

–Sí. Va ser ell qui va dir a la discogràfica CBS que jo havia de ser la veu principal del grup. Suposo que va veure una cosa especial o diferent en la meva veu. Potser aquesta timidesa li va fer tendresa, no ho sé. Va ser ell qui em va canviar la vida, perquè al principi de Mecano cantava el Jose.

–Cal recordar que Ana Torroja ha continuat cantant, tot i que a Espanya l’hàgim sentit menys.

–Fa quatre anys que estic fent una gira amb ‘Conexión’ a Mèxic i a altres països de Llatinoamèrica. I encara que no tingués disc continuaria fent concerts. Aquí la gent no és tan fidel com en aquells països.

–¿I és cert que durant anys no va poder cantar ‘Mujer contra mujer’ en algun país?

–A Mèxic. Exacte. Com ‘Barco a Venus’, encara que el missatge fos el de ‘no et droguis’. Van ser cançons que van estar censurades i que no sonaven en certes ràdios i televisions. Al final es van rendir a l’evidència. Mèxic, almenys la capital, també ha canviat moltíssim en aquest sentit. Jo la continuo cantant perquè encara és molt, el que cal aconseguir. Recordo que la vaig cantar una vegada en un teatre a Mèxic amb una actriu i cantant que es diu María León i ens vam fer un petó al final de la cançó, i allò va sortir fins i tot en els informatius. I jo deia: Tant de bo arribi el dia en què un petó entre dues dones o dos homes no sigui notícia. 

–¿Es reconeix quan s’escolta en aquelles gravacions?

–El color continua sent el color. La personalitat en la veu segueix sent-hi, també la manera de cantar. Però sí que és veritat que tot ha madurat, ho direm així. Mira quina veueta que tenia.... [rialles]. Hi ha gent que em diu que ara canto millor que abans. Jo no he deixat d’estudiar. 

–Després de la voràgine, ¿quin gust li ha deixat el seu pas per aquesta última edició d’‘Operación triunfo’ (‘OT’)?

–Ha sigut un repte, però no per a mi, sinó per a qualsevol que s’hi assegui. Sabia que despertava passions, però no a aquests nivells. És un fenomen sociològic molt interessant. Ha sigut una aventura molt difícil. He fet altres programes, com 'El número uno’, i no té res a veure, per al jurat és molt més amable. A ‘OT’ per moltíssim afecte que posem en les valoracions no sempre agradaran. També t’he de dir que jo ja hi comptava. 

–La noto dolguda.

–Bé. Les xarxes socials ja sabem com són. El que em va violentar va ser la falta de respecte. Perquè tu pots opinar el que vulguis i no sempre estarem d’acord, òbviament. Però d’aquí als insults, a perdre les formes... Això em va sorprendre moltíssim. Deu ser perquè no m’havia passat abans, afortunadament. 

–Si la rumorologia diu que torna Mecano... acabi la frase.

–Segurament serà una broma. Ho sento perquè sé que hi ha moltíssima gent a qui li agradaria, però ¿saps el que dic de vegades?, i no sé si hi haurà gent que digui que li és igual i que a veure si ens ajuntem, doncs que això és com aquests amors efímers que s’idealitzen perquè van acabar bé; doncs això. Moltes vegades penso que no sé què se n’hauria fet, de nosaltres, d’haver seguit, ¿saps? La història es va acabar en un moment àlgid. Jo faig el que puc en el concert per suplir el Nacho i el Jose, perquè la gent se senti feliç. 

–Almenys les cançons continuen vives.

–Vivíssimes. Però són les que són i no sé si n’hi hauria hagut més. 

–Potser hauria sigut ‘El crepúsculo de los dioses’.

–Això mai se sabrà. 

–A la seva filla, adolescent ja, li agraden les cançons de la seva mare.

–És fan de la seva mare, però no de les cançons de la seva mare, tot i que ve als concerts i se les sap.

–No són bons temps per als cantants.

–No ho són des de fa molts anys. La nostra és una lluita contra les noves tecnologies, que ho han manipulat tot. La vida seria inimaginable sense música, el que passa és que la consumim d’una altra manera. Afortunadament, es continuen fent concerts. L’any passat vaig estar veient Sting a Mèxic, repassant les cançons de ‘Police’ en una part del concert, i vaig tenir una setmana de ressaca de felicitat. Estava eufòrica, i això és perquè et toquen moltes fibres i moments especials de la teva vida.

–Continua preparant cançons noves en la seva carrera en solitari.

–Soc lluitadora, però sense forçar. I em complico la vida perquè miro de fer diferent un disc de l’altre per provar de sorprendre. De vegades l’encerto i de vegades m’equivoco. Però vaig fent, i ben aviat sortirà una cosa nova. I estic emocionada perquè el ‘feedback’ està sent molt bo. A veure què passa.

–¿Continuarà vivint a Mèxic?

–M’hi va portar la feina, però quan vinc i veig persones estimades els dic: ‘No sabia que et trobava tant a faltar’. Mèxic és un país meravellós, però hi trobo moltes coses a faltar. 

–Recordo una gira que va fer amb Miguel Bosé: ‘Girados’. He de preguntar-li per ell.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

–Ho deixarem aquí. T’ho agraeixo així.

–