Manuel Carrasco: "Les cançons reivindicatives són necessàries, cal explicar-les i cridar-les"

Després de tres anys de silenci, Manuel Carrasco va publicar el 7 de desembre passat, La Cruz del Mapa, el seu  vuitè àlbum d’estudi. El cantant de Huelva ha treballat durant tot un any en la composició d’aquest disc, produït per Pablo Cebrián i gravat l’estiu passat a el mític Abbey Road, l’estudi londinenc on van gravar The Beatles.

-¿A La Cruz del Mapa

- Sí, ve a ser una metàfora on el mapa seria la vida i la creu, les diferents marques que anem tenint al llarg dels anys. Les bones i les dolentes, que reflecteixen els moments, les persones, les dates, els llocs...Tot això és a les cançons.

-14 històries amb sentiments i poesia.

-Sí, són cançons amb un missatge clar, molt treballat. Estèticament intento que tinguin una bellesa especial, però, sobretot, que el contingut sigui important. I bé, hi ha molts capítols en aquesta creu del mapa, diferents històries on explico moltes coses.

-Amor, amistat, força, optimisme, records... ¿Són el fil conductor del disc?

-Sí, parlo de la meva infància, de la pèrdua, de l’amor en les seves diferents fases, de l’amistat, de la bogeria, de la passió, de l’alliberament, del respecte... Parlo de moltes coses, del sentiment de superació que existeix per aconseguir el que necessites i el que vols a la vida. Parlo també del dolor, de l’alegria...

-¿És una retrospectiva dels seus 37 anys? 

 -No ho he fet d’una manera conscient, però sí, d’alguna manera ve a ser un reflex de les meves vivències i de l’estat d’ànim que un té en aquests últims temps.

-¿Com recorda l’experiència de gravar l’estiu passat als mítics estudis d’Abbey Road?

Va ser una meravella. Primer, pels estudis en si, el costat romàntic que tenen i, a part, el costat tècnic, perquè és una sala increïble amb un valuós material totalment flipant: la microfonia, els pianos, els passadissos i les parets amb més de 150 anys. Fins i tot la senyora que hi ha al menjador és la mateixa que servia Paul McCartney i John Lennon, però 50 anys després. I després, l’ambient que es viu allà. Per a tots els músics que hi van, ser a l’estudi 2, on gravaven els Beatles, és com un regal, fins i tot per a la gent d’allà.

-¿A les cançons Me dijeron de pequeño i Me dijeron de pequeño Déjame

Començo amb la infància i acabo en aquests últims dies. Explico part de la meva història en cinc minuts i escaig. Té a veure una mica amb el que deia abans, que finalment crec que he aconseguit les coses però amb molt treball, perquè arribar fins aquí, cantar en estadis i publicar discos no ha sigut gens fàcil. Sentia que havia d’explicar aquesta història, com n’és de difícil aconseguir els somnis. D’alguna manera, la gent se sent molt identificada perquè tots hem sigut nens i tots tenim una història semblant en molts aspectes. Alguns han pogut aconseguir tot el que es plantejaven i d’altres no, però crec que sempre hi ha temps per això i aquesta cançó m’ha servit per explicar-ho.

-¿Se sent afortunat? 

Molt, molt... Em sento un privilegiat perquè tot el que he fet em sembla tan, tan màgic. Però això només ho sap qui està en la meva situació, perquè és una professió tan bonica i alhora molt dura. El que et retorna és increïble, el que signifiquen les cançons per a la gent, el que els provoca, el que els canvia la vida... Això no deixarà mai de sorprendre’m. És veritat que la música cura i a les proves em remeto.

-Com diu la cançó, està cansat de "la gent de mentida".

-De vegades, sí. Veig els dos mons: el terrenal i l’altre... I ho valoro, aprenc moltíssim.

-¿Com qualifica l’"altre món" ?

-És un món més de flaixos, de ficció... És una posició on t’afalagen molt. De vegades és molt bonic i és de cor, però amb els anys un se’n va adonant i no és tan grat. Però tot i així s’aprèn moltíssim. Ve a ser un reflex de la vida, i és que, en el dia a dia, passa amb la gent. 

-En aquest cas entra en joc l’equilibri.

-L’equilibri, l’actitud són paraules que m’agraden. L’equilibri és difícil però alhora tan important. Intento mantenir-lo, tot i que de vegades caic. Aquest equilibri m’agrada, és important perquè les coses flueixin bé.

-Vete és la cançó més reivindicativa, contra les injustícies i la violència sexista.-Vete 

-Sí, i també la falta de respecte. Per desgràcia, aquestes cançons són necessàries i encara han d’escoltar-se. I com que són necessàries cal explicar-les, cal cantar-les, cal cridar-les. La cançó és com un crit i la part central és com una ànima en els concerts on tots podem desfogar-nos. 

-El món dels refugiats i immigrants queda reflectit a Si estás aquí.

-Hi ha moltes coses que passen al nostre voltant nostre que es reflecteixen en aquesta composició. És una cançó on estic molt sensible i crec que ho hauríem d’estar-ho tots.

-La cançó Mi única bandera 

-Amb tot el que està passant actualment, potser he volgut donar importància al que veritablement en té, que són les coses que tenim a prop, les persones que estimem...

-¿L’estabilitat familiar ha canviat la seva manera de compondre?

-Em ve bé la tranquil·litat per escriure i si és una època menys convulsa. Estic molt millor. Crec que veig les coses molt més clares i això em fa ordenar millor les idees.

-Han passat més de 16 anys des del seu pas per Operación Triunfo. 

-Tot el bagatge que he tingut durant aquests anys ha sigut important i necessari per aconseguir el que tinc ara.

-¿Com ha evolucionat musicalment? 

-El llenguatge de la música ha de ser el del cor i aquesta essència segueix allà. Un, quan té 20 anys, escriu cançons del que somia, però passats els anys escrius del que has viscut i de l’experiència. Les cançons potser són més directes però també són més de veritat, estan més dolgudes, estan més viscudes.

-¿Si li demanessin consell els concursants d’'OT' què els diria?

-Els veig ben encaminats, crec que el programa ha canviat molt des de la meva època fins ara i veig que tenen molt talent, que és el més important.

-¿I La Voz

-Molta experiència també. Una vivència bonica perquè és un programa en el qual es viuen les emocions i el somni de la música  d’una manera molt propera. Personalment, vaig adquirir molta importància. 

-¿Amb els anys ha après a pair la fama?

-La porto molt bé perquè han passat molts anys i estic bastant fet al medi. I és que tothom em tracta molt bé. Molts em fan comentaris i encara hi ha algú que em diu "deixa’t el cabell llarg", ha, ha, ha. Amb els anys, la meva carrera ha anat creixent d’una manera molt gran pel que fa a la part musical i al final la gent es fixa en això.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

-Por escènica, emoció... ¿Què sent quan puja a l’escenari?

-Vertigen, t’expandeixes... Surts i et transformes. Hi ha una força major que fa que puguis amb tot. Després baixo de l’escenari i torno a ser un tio normal i penso com he pogut pujar allà dalt i cantar davant de tants milers de persones. Hi dones la teva vida i hi ha una adrenalina que t’envaeix i que només apareix allà. És una sensació que no hi ha en cap altre moment. L’altre dia, a Sevilla, vaig tocar per a 22.000 persones. Portava un any i mig sense pujar a l’escenari i vaig tornar a sentir l’adrenalina. Després vaig entendre per què em dedico a això, vaig entendre per què hi dedico la meva vida, el sacrifici que faig. No sé explicar-ho, però és un moment al·lucinant.