Jacqueline Kennedy: la viuda d'Amèrica

Una setmana després que el seu marit fos assassinat a Dallas, Jackie Kennedy va invitar el periodista Theodore White perquè l'entrevistés a la mansió de la seva família a Cape Cod (Massachusetts). Volia explicar-li la seva versió del que havia passat aquell fatídic dia i durant les traumàtiques hores que el van seguir. Jackie li va parlar de la calor de Dallas, de les multituds o dels intents posteriors per allunyar-la del cadàver del seu marit, però també va aprofitar per inventar-se el mite heroic que s'associaria des d'aleshores amb la presidència de John F. Kennedy. En un cop de genialitat política, li va explicar al periodista que abans d'anar al llit escoltaven discos, especialment el de Camelot, un musical de l'època que contenia l'estrofa preferida del president. «No deixis que s'oblidi que una vegada hi va haver un lloc, durant un breu moment resplendent, que es va dir Camelot».

Aquella conversa va donar peu a l'article que va tancar l'edició que Life va dedicar al magnicidi i al funeral de JFK el desembre de 1963. I amb aquesta entrevista també s'obre Jackie, l'estupenda pel·lícula del director xilè, Pablo Larraín, que narra la turmentada vida de la primera dama en els dies que van seguir l'assassinat. El film -que s'estrena aquí divendres que ve- és a la vegada un retrat emocional d'aquella dona gairebé perfecta a ulls del públic, interpretada magistralment per Natalie Portman, com una mirada a les decisions que va prendre per construir el llegat del seu marit i enlairar-lo als altars del panteó polític nord-americà després d'una presidència breu i complicada, més recordada per les seves aspiracions que pels seus èxits.

LA ESCENOGRAFIA

El mite de Camelot és un exemple. Però n'hi ha altres, com el funeral d'Estat que li va organitzar inspirat en el de Lincoln, o el privilegiat turó que va escollir al cementiri d'Arlington perquè hi descansessin les seves restes. «Ella era molt bona amb l'escenografia, com va demostrar al dissenyar aquell funeral. Realment va pensar en la història i en la importància del moment, sabia que estava construint el llegat del seu marit», diu en una entrevista Tina Cassidy, autora de 'Jackie after O', una biografia que examina la vida de la Kennedy després que perdés el 1975 el seu segon marit, l'armador grec Aristòtil Onassis.

Al cap de 23 anys de la seva mort, la que va ser durant molts anys la viuda d'Amèrica segueix sent en gran mesura un enigma. «Si vas a una llibreria trobaràs una sorprenent quantitat de biografies sobre Jackie», va dir Larraín al presentar la pel·lícula, el seu primer treball en anglès. «Però malgrat que s'ha escrit molt sobre ella, en sabem molt poc. És la persona més desconeguda que hi ha». Cassidy sosté que com a mínim hi ha dues Jackies. La pública i la privada.

La primera és aquella dona pre-feminista, filla d'un broker de Wall Street, que es va convertir en una mare modèlica i dona abnegada, en una icona de la moda, en un exemple de dignitat davant el dolor, com van poder veure per televisió milions de nord-americans al funeral pels carrers de Washington o en aquella foto amb el Channel rosa encara tacat de sang mentre el vicepresident Lyndon Johnson jura el càrrec a bord de l'Air Force One.

PRIMERA DAMA

Com a primera dama no va ser una Eleanor Roosevelt o Hillary Clinton, perquè a penes va intervenir en la gestió política del seu marit. La política li interessava poc. Abans que el seu JFK fos elegit, va deixar perplexa la premsa al dir que no sabia quin dia se celebra la investidura (des de l'any 1937, sempre el 20 gener) o al proposar el balneari mexicà d'Acapulco com un lloc apropiat per celebrar-hi la Convenció Nacional Demòcrata. Però darrere d'algunes de les empreses que va abordar, com la redecoració de la Casa Blanca, hi havia molta més substància del que molts li van atribuir. «La interpretació més simplista diu que va canviar les alfombres i tot això, però el que va fer va ser una minuciosa investigació històrica per assegurar-se que les antiguitats i els objectes de la Casa Blanca expliquessin la història d'Amèrica», diu Cassidy.

La Jackie privada era molt més incisiva i aguda que la dona modesta i una mica ingènua que va representar davant les càmeres en aquella primera presidència televisiva. Així s'extreu de les vuit hores i mitja d'entrevistes que va concedir a l'historiador i assessor del seu marit Arthur Schlesinger, el 1964, unes cintes que no es van publicar fins al 2011. Aquells documents tenen un extraordinari valor històric perquè Jackie només va concedir tres entrevistes des de l'assassinat de JFK fins a la seva mort el 1994. A les cintes no parla d'aquell dia nefast, cosa que no va tornar a fer mai més després de l'entrevista amb White, però sí que parla del seu matrimoni, de la vida a la Casa Blanca i dels «estadis extrems del dolor» que va viure en aquells mesos posteriors, en paraules de la seva filla Caroline. (Pocs anys després, el 1968, va ser assassinat Robert Kennedy, un altre trauma que li va fer reviure els fantasmes del passat).

PERIODISTA Y EDITORA

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

Malgrat els traumes i les absències, Jackie sempre es va saber reinventar i no va voler mai ser un bell moble atrotinat. Abans de casar-se amb JFK va treballar com a periodista i, després de perdre Onassis i criar els seus fills, es va reconvertir en editora de llibres. «No necessitava els diners perquè gastava més anant un dia de compres del que guanyava treballant en un any, però era una dona intel·ligent i brillant que volia usar la seva ment», diu Cassidy.

La pel·lícula de Larraín, amb guió del debutant Noah Oppenheim, és molt fidel a la història i la documentació que existeix del personatge als arxius. Això pensa Cassidy, encara que hi ha algunes llicències com les converses que manté amb el capellà i en què es qüestiona la seva fe. Jackie va mantenir correspondència amb alguns sacerdots, però no hi ha constància que es reunís amb cap d'ells en els dies posteriors a l'assassinat. El film no entra en temes morbosos, com les infidelitats de JFK o les malalties que va arrossegar tota la vida i que va ocultar a la ciutadania.