Chiquito de la Calzada, heroi d'Andalusia

La plataforma change.org recull firmes perquè la Junta de Susana Díaz atorgui una medalla honorífica a l'irrepetible humorista

jgblanco35874875 gente  chiquito de la calzada161012205954

jgblanco35874875 gente chiquito de la calzada161012205954

3
Es llegeix en minuts
Iosu de la Torre
Iosu de la Torre

Coordinador de Podcast.

ver +

Hi ha un corrent a Andalusia que clama per Chiquito de la Calzada amb més fervor que per la sultana Susana Díaz, mare de Déu de l’Abstenció. El còmic que fa més de 20 anys va revolucionar el llenguatge del carrer, te das cuén, s’ha convertit involuntàriament en objecte reivindicatiu des de la plataforma change.org. Des de fa uns dies es recullen firmes perquè la Junta d’Andalusia li atorgui la medalla de la comunitat verd-i-blanca. Que s’hagi sumat a la campanya el seu paisà Antonio Banderas és un èxit entre palmes. I palmers.

Chiquito, Gregorio Fernández Sánchez al carnet d’identitat, viu aliè a la reivindicació des de casa seva, al barri malagueny de La Cazada. El gran torpedol supera els 84 anys i combat la pena d’haver enviudat ara en fa quatre. Ja no està en forma per fer entrevistes, enrere van quedar els anuncis nadalencs de Campofrío, explica a l’altre costat del mòbil el representant de l’artista, Arturo del Piñal

L’especial que li va dedicar Canal Sur el maig passat i la recent visita de Bertín Osborne amb Tele 5 en van ser l’excepció, resolta amb la mediació de la també humorista i presentadora Paz Padilla. L’aparició a les dues teles va servir per desgranar la carrera de qui va ser cantaor al llunyà Orient, recordar els seus inicis amb només 8 anys i els seus èxits des que Tomás Summers va descobrir aquest gran talent que va ascendir a l’altar de la fama des d’un carrusel de contaacudits (Genio y figura, Antena 3, 1994). 

GENI I FIGURA / Llavors l’heroi andalús estava a punt de fer 60 anys. Però la jubilació mai va trucar a la porta del seu camerino. Les expressions inventades per explicar acudits encara nodreixen les bromes del carrer –¡no puedor!, ¡eres un torpedorl!, pecador de la pradera, siete caballos vienen de Bonanza, diodeno i ¡al ataqueerl!, entre moltes altres– i li sortien de molt endins del cos. Amb aquesta imatge extravagant es van fabricar pilotes, caretes i fins i tot bosses de patates fregides i «algunes guarreridas més».

Els humoristes més propers expliquen que viu una vida tranquil·la. Els fills que no va tenir amb la seva eterna dona (Pepi), «el motor de la seva vida», són els amics més pròxims. Com Andrés Juan José, que s’hi refereixen com «el Picassso de l’humor», mentre sumen tapetes i tragos al restaurant El Mesón.

Chiquito està seriós i no vol rebre més periodistes. Ja té poc a dir. Ni tan sols quan li expliquen que la gent d’Andalusia reclama per a ell una medalla honorífica. «Està apagat, està fort», adverteixen. ¿I ja no explica acudits? «Bé, a vegades, en algun àpat amb la família que li queda i amb amics, s’arrenca i aixeca la cita».

MODEL PER UN DIA / En la visita televisada de Bertín Osborne Paz Padilla, el cobarde de la pradera va lluir diverses de les seves irrepetibles camises, amb què també va marcar tendència. Se’n va posar una de blanca que li agrada molt des de fa 22 anys, quan en una sessió fotogràfica amb el Dominical d’aquest diari va acceptar transformar-se en model de passarel·la.

Mireya Roca va portar 26 peces de roba que Chiquito es va anar emprovant sota la supervisió de la seva inseparable Pepi. Camises d’estiu i entretemps firmades per Giorgio Armani, Pedro Morago, Cerruti, Lacoste, Toni Miró... De la més cara (23.000 pessetes, de Calvin Klein) a la més barata (3.900 pessetes, de Desigual). Es va encapritxar d’un parell de peces i no hi va haver més remei que deixar que les portés. Tant que, ja està escrit, es va posar aquella blanca per rebre Bertín.

        

Notícies relacionades

EL RESPECTE DE LA GENT / D’aquella entrevista a Madrid amb Nacho Para Jorge Represa, l’hemeroteca torna el pànic relatat per l’artista després d’haver-se fet famós, no poder passejar pel carrer, la passió amb què parlava de Paco de Lucía Camarón, amb qui va treballar el 1978, la memòria dels temps de la fam i la quantitat de gent que s’havia fet rica a costa seva. I una advertència per a aquell futur que ja és aquí: «No vull repetir-me i m’agradaria retirar-me quan la gent encara em respecti».

Mai l’ha perdut. Ara li reivindiquen una medalla com a nou heroi andalús. El que disposi la mare de Déu de l’Abstenció