Mambo, dones i somriures

Aquests dies se celebren els 25 anys de la mort de Xavier Cugat, que va  tenir lloc el 27 d'octubre de 1990. Es recorden la seva música i les seves anècdotes, els seus dibuixos i les seves esposes, però sobretot es reviu el Cugat ja gran, de finals dels 70, quan a Espanya s'estrenava la democràcia i ell va tornar per quedar-se. Així que va arribar es va instal·lar a l'hotel Ritz de Barcelona. L'elecció d'un hotel com a vivenda no era casual: Cugat es va passar la vida entre hotels, avions i sales de ball. També als jutjats, on pledejava amb les seves exdones i exdiscogràfiques.

A Barcelona, el seu Rolls Royce daurat -una de les poques pertinences que va portar dels EUA- solia estar aparcat a les portes del Ritz, a la Gran Via, i els vianants es paraven per admirar la matrícula de l'estat de Nevada amb el seu nom: CUGAT. Que excèntric. Llavors Cugat ja era un ídol sense edat i molts s'acostaven a saludar-lo. Seguidors, periodistes, músics en potència, cinèfils, empresaris: tots volien conèixer Cugat per arrencar-li una anècdota, una caricatura, un parell de milions de pessetes per muntar un espectacle o un casino a Eivissa.

Cugat es prestava al joc amb alegria. Havia tornat precisament per a això. Oblidat als EUA, lluny dels escenaris, aquí havia recuperat l'estat d'ànim que s'alimenta dels focus, l'autobombo i la memòria feliç. Havia aparegut a TV-3 i a l'Un, dos, tres de Chicho Ibáñez Serrador. Havia apadrinat la jove cantant Nina i Javier Gurruchaga li havia muntat un gran homenatge musical a TVE.

Una caricatura errant

El Cugat que la gent recorda ara era una caricatura errant, un autoretrat com els que havia dibuixat tota la seva vida, amb el perruquí, una pipa sense tabac, l'americana impecable, un bastó, potser un chihuahua a la seva falda. També amb un somriure immutable, un toc de berganteria simpàtica i un accent estrambòtic a l'hora de descriure els seus amics i dones a Hollywood, Nova York o Las Vegas: Abbe Lane, Frank Sinatra, Rita Hayworth, Al Capone... Noms que sortien de la seva boca, amb el seu accent macarrònic en totes les llengües que dominava, i es convertien a l'instant en glamur sonor.

Als EUA, Xavier Cugat -Cugie, Mr X, El rei de la rumba- va ser tot això i molt més, va ser una figura de primer nivell en la cultura popular durant més de 40 anys. Un pioner dels salons de ball, de les actuacions musicals a la ràdio i a la televisió. Un actor que va conquistar Hollywood amb la seva orquestra de ritmes llatins. ¿Recorden els ballets aquàtics a les pel·lícules d'Esther Williams? Doncs allà, al costat de la piscina, hi era Cugat amb la seva orquestra, igual que acompanyant Fred Astaire o Rita Hayworth en altres cintes. La seva música va ser tan popular els anys 50 que el va portar a viatjar a mig món. Dels 365 dies a l'any, n'actuava més de 300. La resta, semblaria, els dedicava a gravar discos i conquistar nous amors.

Nascut amb el segle XX

La inquietud viatgera el va acompanyar tota la vida. Nascut a Girona amb el segle, l'1 de gener del 1900, la seva família va emigrar quan ell tenia 5 anys. El destí va ser l'Havana. Davant de casa seva hi havia la botiga d'un lutier valencià que fabricava violins. El nen Cugat es passava les tardes allà i els seus pares van acabar regalant-li un violí. La seva dedicació i l'empenta del seu pare, un visionari, el van portar a ser un nen prodigi. Als 12 anys tocava a l'Orquestra Nacional de l'Havana. Als 15 la família es va mudar a Nova York. Era l'època de més ebullició: italians, irlandesos, asiàtics i jueus del centre d'Europa, tots arribaven buscant el somni americà.

El matrimoni Cugat es va instal·lar a Nova York amb els seus quatre fills -Francesc, Xavier, Albert, Enric- i una filla, Regina, ja nascuda a Cuba. El gran, Francesc, més conegut després per Francis, els havia precedit i ja s'obria pas en el món de l'art americà. Amb els diners del seu últim concert a Cuba, Xavier va seguir estudiant violí, va actuar en diversos festivals i no va parar fins que va aconseguir una vetllada com a solista al mític Carnegie Hall. Tenia 17 anys, però les crítiques no van ser extraordinàries i a més Xavier era el cul d'en Jaumet. «Prefereixo tocar ChiquitaBanana i tenir una piscina que tocar Bach i morir de gana», va dir en una entrevista, i això és el que va fer: va abandonar la música clàssica, se'n va anar a Los Angeles, es va fer caricaturista un temps i, després de passar per l'orquestra de Vincent López, va adoptar els ritmes llatins i va fundar la seva pròpia orquestra, Cugat i els seus Gigolós.

Tristesa dissimulada

Al capdavant, amb la veu cantant, hi era la seva primera dona, Carmen Castillo (o la segona després de Rita Montaner, segons algunes versions). Com ella, les seves altres esposes també van actuar al seu costat: Abbe Lane, Lorraine Allen i l'espanyola Charo Baeza, una bellesa de 18 anys amb la qual es va casar a Las Vegas quan ell en tenia 66.

La resta de la carrera de Cugat és una banda sonora de ritmes llatins, una vacuna per superar els moments de tristesa (que en va tenir, tot i que dissimulava). Un estil musical i de vida que va influir tota una generació de músics, gent com Mario Bauzá, Machito o Tito Puente. Cançons com Amapola, El manisero, Babalú o Begin the beguine, tocades per Cugat centenars de vegades, en versions que canviaven a mesura que es modernitzava la seva música. Dels violins a les trompetes, de les maraques a les congues, sempre buscant el perfil més popular. ¡Maaaambo!

Hi ha moltes maneres de valorar el gran llegat de Cugat. Un passeig per eBay, el portal de subhastes on line, dóna una idea del seu abast: milers d'elapés editats arreu del món, ressons de txa-txa-txa, de mambo, de ritmes afrocubans, amb  portades kitsch

Notícies relacionades

A la venda la mansió de luxe on va viure un exjugador del Barça a Gavà: espectacular i exclusiva

Ibai Llanos es gasta 2.000 euros en la pizza més cara del món i aquesta és la seva conclusió

 

i sempre una dona bonica al seu costat. Però també el record d'una vida milionària que es desintegra amb el temps: anuncis de navalles d'afaitar, bombons (Cougat Nougat), jocs de cartes, programes de concerts, autògrafs, fotos dedicades, caricatures de famosos... Durant molts anys, Cugat va ser un gran negoci, per a ell i per als que l'envoltaven. Quan va morir, el músic polifacètic es va convertir en un somriure. Un pronuncia el seu nom i la memòria convoca aquest somriure sorneguer, que sap més del que aparenta. Com hauria dit ell al finalitzar una de les seves actuacions al Saló Sert del Waldorf Astoria: «Theees waaas terrrrific!».