L'artista català que va agitar el carnaval de Rio

Republicà, antimilitarista, exiliat, artista i escenògraf: Pere Benet Domingo és un d'aquells personatges que han fet història de forma discreta. Gairebé ningú sap a Rio de Janeiro, i molt menys a la seva Catalunya natal, que va revolucionar el carnaval carioca, en el contingut i en la forma. Aquest arquitecte i pintor va arribar a Rio el 1952, amb la dona i el primer fill, fugint de la repressió franquista, que s'havia acarnissat amb la seva família. En pocs anys es va convertir en el principal escenògraf del carnaval al carrer i de l'elitista Hotel Copacabana Palace, on es reunia l'aristocràcia del país. «En una època en què el carnaval de Rio estava ple d'arlequins i pierrots, a l'estil europeu, el meu pare va ser capaç de rescatar la riquesa del folklore brasiler i incloure'l en l'imaginari col·lectiu del país», assegura la seva filla Pilar, que va néixer a Rio i també és artista plàstica.

Va ser un avantguardista. Gràcies a les seves instal·lacions d'art i les seves estructures monumentals, va portar a terme una revolució social del personatge del folião, la comparsa, que fins llavors disfrutava del carnaval a l'interior dels salons de festa, transformant-lo en motiu de decoració al carrer. Al mateix temps, va col·locar a les sales elegants de Rio els personatges de carrer del carnaval popular. Les seves decoracions acolorides reflectien la naturalesa exuberant del Brasil. Amb l'escenografia carnavalesca, va voler rendir un homenatge al seu país d'adopció, que va estimar amb bogeria. Va ser, per sobre de tot, un pioner. Amb les seves creacions majestuoses va anticipar la fastuositat de les desfilades actuals, amb carros al·legòrics plens de detalls luxosos.

Tota la seva obra reflecteix el seu esperit lliure i la seva trajectòria revolucionària. L'univers de Pere Benet estava molt lligat als valors republicans, que va mamar des de petit. El 1931, el seu pare, Joan Benet Piñana, i el seu oncle Marcelino Domingo van tenir un paper actiu en la proclamació de la Segona República. Quan va esclatar la guerra civil, amb 22 anys, va servir a les files republicanes. Va ser ferit dos cops i va acabar en un camp de concentració a Reus sis mesos. La guerra va deixar seqüeles profundes en la seva família. Tots els béns van ser confiscats i els parents de Tortosa, Madrid i Barcelona van acabar convivint al pis de Pere Domingo, un oncle metge que es va escapar del corró franquista perquè durant la guerra estava investigant a Cuba una vacuna contra la poliomielitis. Al seu pis de Barcelona van viure 17 persones, entre elles la Conchi­ta, cosina germana del Pere, la seva passió secreta des de la infància i gran amor de la seva vida. El destí el va castigar i va haver de servir una altra vegada a l'Exèrcit, aquest cop al costat de Franco. El mateix Pere fa gala del seu sentit de l'humor en les seves memòries. «Naturalment estava del costat que va perdre. De manera que com a propina vaig guanyar sis mesos de camp de concentració i vaig haver de repetir el servei militar, per si se m'havia oblidat algun detall. Malgrat que durant tot aquest temps vaig menjar i em vaig vestir gratis, no em va agradar ni vaig aconseguir acostumar-m'hi. ¡Un fracàs! Per sort va arribar l'hora de treure'm l'uniforme. Vaig tornar a la vida, diguem, normal amb alguns anys més, en un moment en què tothom tenia pressa per recuperar el temps perdut i guanyar diners. S'entrava en els negocis amb voracitat i jo... bé, jo vaig entrar a l'Escola de Belles Arts».

Era un vell somni del Pere, que havia estudiat arquitectura per complaure el seu pare. Durant més d'una dècada, va pintar amb afany, va fer diverses exposicions a Barcelona i va seguir fidel a la República des de la resistència. «El meu pare distribuïa exemplars clandestins de L'Humanité, que el meu avi li feia arribar des de l'exili. Quan alguns amics de la facultat van ser afusellats, va saber que havia arribat l'hora d'anar-se'n», explica la Pilar. El 1952, el Pere va arribar a Rio atret per la imatge cinematogràfica de Carmen Miranda. «En un primer moment pensava instal·lar-se a l'Argentina, però quan Perón es va acostar a Franco, va canviar d'idea. Un dia estava veient una pel·lícula de Carmen Miranda, que ballava a la badia de Guanabara. Es va quedar extasiat amb aquell paisatge i va resoldre mudar-se al Brasil», relata la Pilar.

Es va instal·lar amb la família a Urca, el barri més bucòlic de Rio, als peus del Pa de Sucre. El paisatge li recordava la seva estimada Barcelona i de seguida la seva dona, Conchita, es va enamorar de la casa, on va viure fins a la seva mort, l'any passat, als 96 anys. Casualitat de la vida, el Pere va descobrir que Carmen Miranda, la sirena que l'havia arrossegat cap allà, era la propietària de la casa del costat. Llavors, la diva portuguesa ja vivia als EUA. Tot i així, es va produir una trobada en què el Pere la va homenatjar amb aquarel·les de Barcelona. Avui una placa recorda que Carmen Miranda va viure allà en els seus dies carioques.

ERA L'ÈPOCA DAURADA de la Cidade Maravilhosa, que vessava vitalitat. La bossa nova de Tom Jobim i Vinicius de Moraes estava a punt de conquistar el Brasil. El Pere va acabar treballant com a escenògraf en l'exitosa companyia teatral Os Artistas Unidos. El seu talent no va passar desapercebut. Després de l'estrena de Jezabel, el Diário de Notícias va escriure: «Pel que fa a l'escenari, estaria bé que es quedés un temps exposat sense els actors en escena, per apreciar millor l'excel·lent realització de Benet Domingo». «Tenia una enorme facilitat per dissenyar. Va ser un gran artista», recorda el periodista i director teatral Caribé da Rocha, que va treballar amb ell. «Era un home positiu, a tothom li agradava treballar amb ell. Transmetia seguretat i confiança, era gentil, educat, eficient i impecablement professional».

A poc a poc, el Pere va aconseguir obrir-se pas en la incipient indústria del carnaval. Per un costat, s'ocupava de la decoració del Copacabana Palace, el lloc més chic de Rio. Per l'altre, s'encarregava de les escenografies al carrer, coordinades des de l'ajuntament en una època en què no existia el Sambòdrom, que seria inaugurat el 1984. En línia amb la seva trajectòria revolucionària, va invertir els papers del carnaval tradicional col·locant els personatges burgesos al carrer i els bandits als salons. «Una vegada va fer una escenografia per al Copacabana Palace amb un ballarí de frevo, la dansa típica de Pernambuco. Era un negre enorme que saltava amb les cames obertes de bat a bat. Tots els notables, blancs per descomptat, que assistien a la festa més exclusiva de la ciutat van haver de passar per sota de les cames d'un negre. El meu pare va ser un visionari», assenyala la Pilar.

Notícies relacionades

Rosalía mostra la seva recepta de truita de patates amb ceba i el típic vermut del Baix Llogregat

Un repte viral li costa la vida: mor l’‘influencer’ Ángel Montoya després de llançar-se a un riu

FiDel a la seva musa, el Pere va construir una Carmen Miranda de 22 metres abocant cafè sobre el món mentre girava sobre els seus peus, amb espectaculars figures femenines de la mateixa altura, amb àmplies faldilles i safates, que il·luminaven l'avinguda Presidente Vargas. «Una vegada li vaig dir a Benet que era una pena que no estigués a París, perquè allà seria considerat un dels millors escenògrafs del món», afirma Caribé da Rocha. Durant anys, va compaginar el teatre amb el carnaval, per donar sortida a la seva inquietud artística en una ciutat que no tenia gaires galeries. «Sempre he admirat la capacitat de treball del meu pare. Era incansable. Era un plaer acompanyar-lo als bastidors del teatre a My Fair Lady i al pavelló de São Cristóvão, on es feien les escenografies del carnaval. M'assignava una funció i així participava del magnífic univers que creava», recorda la seva filla. No va deixar mai de pintar. «El meu avi va ser un avançat a la seva època. Estimava dissenyar els personatges dels carrers de Rio. Amb el seu llapis de bambú i la seva tinta xinesa, va ser capaç de retratar la poesia humana que emanava de la ciutat», explica la seva néta Matina, també artista.

Pere Bonet va morir prematurament el 1969, als 55 anys. «Havia caigut d'un arbre, però estic segura que es va deixar morir per desesperació. Començava la dictadura al Brasil. El Copacabana Palace havia fet fallida i li devia una fortuna. Tot allò pel que havia lluitat es va esfumar i no es va sobreposar», diu la Pilar. El 23 de desembre del 2014, el seu pare hauria fet 100 anys. Avui la Casa Benet manté viva la seva memòria com a ell li hauria agradat: plena de cultura, oberta al públic, amb espectacles, exposicions i intercanvi d'idees. Tres generacions d'artistes preparen el centenari del Pere amb el llançament d'un llibre. Perquè la història tingui un gest de complicitat amb el genial i oblidat Pere Benet Domingo.