Sempre a la seva

La duquessa va imposar un nou estil allunyat de les cotilles a l'aristocràcia espanyola

5
Es llegeix en minuts
JULIA CAMACHO / SEVILLA

"Viu i deixa viure, aquest és el meu lema". Una màxima, recollida en la seva autobiografia 'Yo, Cayetana', que Cayetana Fitz-James Stuart, duquessa d'Alba, va dur a terme fins a l'últim moment durant els seus 88 anys de vida. L'aristòcrata 'hippy', vitalista, amb un extraordinari sentit de l'humor i molt apassionada en tot el que feia, ha mort aquest dimecres a Sevilla a causa d'una complicada pneumònia.

Ni tan sols la malaltia va aconseguir treure-la més que unes quantes hores de la seva estimada Dueñas, el palau del segle XV que ella va rehabilitar i on la duquessa realment se sentia còmoda i com a casa. Molt vinculada a la ciutat de Sevilla, en les seves memòries va expressar la seva voluntat de ser incinerada i va avançar que havia aconseguit el permís del Bisbat perquè les seves cendres reposessin als peus del seu venerat Crist dels Gitanos. Li horripilava pensar que podia acabar, com el seu llinatge familiar, al "fred, inhòspit i trist" panteó de Loeches, motiu pel qual va preferir "estalviar als éssers estimats aquest tràngol". També va deixar escrit el seu epitafi: "Aquí descansa Cayetana, que va viure com sentia".

En aquest llibre autobiogràfic, l'aristòcrata madrilenya de naixement (1926) però andalusa per elecció que solia dir que l’"avorrien les coses normals" relata un periple vital que la va convertir, per mèrits propis, en icona social de dos segles. Davant els seus ulls han desfilat algunes de les personalitats més importants d'aquest període: des d'Isabel II, amb qui jugava de petita a Londres, fins a Winston Churchill, amic del seu pare com Ortega y Gasset i Gregorio Marañón. També aquells que alternaven les pàgines de societat amb les de cultura, com Picasso, que va veure en ella la possibilitat de modernitzar la saga de les 'majas desnudas' de Goya encara que el projecte no va prosperar per la negativa marital i la por a les crítiques; Zuluoga i Benillure i aclamats fotògrafs com Cecil Beaton i Richard Avedon. Duia roba de Balenciaga i Yves Saint Laurent, protagonitzava portades de les revistes 'Time' o 'Harper's Bazaar' i es feia amb Carles de Gal·les, Jackie Onassis i Grace Kelly, amb qui va compartir tardes a la Feria de Abril de Sevilla. També diversos toreros i artistes com Lola Flores o Antonio el ballarí.

Es queixava que tenia més traça amb el ball flamenc que amb els pinzells, i és que per sobre de tot estimava l'art des que de petita va passejar amb el seu pare pel Museu del Prado o el va acompanyar en viatges diplomàtics. Però també estimava el folklore, des de la Setmana Santa fins a la Feria, entès tot plegat no tant com a diversió sinó com un dels símbols d'identitat d'Andalusia, on ella va trobar el caliu, l'alegria i la comprensió que li van faltar en la infantesa. Només així s'entén que s'arrenqués per 'bulerías' en les seves noces, descalçant-se mentre era ovacionada per centenars de sevillans a la porta de Dueñas amb qui va voler compartir la seva felicitat, o que després de conèixer la seva malaltia els membres de la Germandat dels Gitanos li remetessin ràpidament un mocador amb el rostre de la seva benvolguda verge de les Angustias.

I és que la solitud i l'amargor també van formar part de la seva vida, òrfena de mare i vídua en dues ocasions. Mai oblidaria, per exemple, la perplexitat que va sentir el dia en què, als 8 anys, va voler entrar a l'habitació on descansava la seva mare i aquesta, malalta de tuberculosi i tement contagiar-la, la va rebre llançant-li una bossa i ordenant-li que sortís. "Em va costar d’entendre, era massa petita, però no em va quedar cap més remei", confessaria en les memòries.

Tampoc va oblidar el forat negre en què, assegura, va caure després de la desaparició de l'enginyer industrial Luis Martínez de Irujo, el seu primer marit. I és que l'amor va ocupar sempre un lloc important en la seva vida, perquè com va confessar quan el seu pare va trencar el seu festeig amb el primer amor, el torero Pepe Luis Vázquez, "no sé si vaig plorar, però segur que em va partir el cor perquè sóc molt romàntica. Sense amor és difícil suportar aquesta vida".

Amb Martínez de Irujo va tenir sis fills, Carlos, Fernando, Alfonso, Jacobo, Cayetano i Eugenia i va viure "enamoradíssima" fins al 1972. Quan ell va morir es va sentir devastada, i solament ho va superar amb "la fe, els fills i la trobada amb Jesús Aguirre anys després". Amb aquest professor de Teologia i exsacerdot, l’"amor de la seva vida", va viure els 20 anys més feliços, i solament es va penedir de no haver tingut fills amb ell. L'edat no li va apagar les ganes de viure i fer el que volgués sense molestar ningú. Ho va demostrar també el 2011, quan malgrat l'oposició inicial dels seus fills va acabar celebrant un tercer matrimoni als 85 anys amb Alfonso Díez, funcionari i 25 anys més jove que ella que l’ha acompanyat a peu de llit fins a l'últim moment. Va ser un matrimoni religiós perquè ella no entenia la convivència de parella d'una altra manera a causa de la seva profunda devoció catòlica, cosa que, no obstant, no li va impedir "ser moderna" i una "avançada al seu temps". Aquest caràcter lliure i sincer li va merèixer l'atenció aleshores de mitjans de comunicació de tot el planeta.

Notícies relacionades

I és que la seva versió més folklòrica va ser la que va cridar l'atenció, deixant de banda la dona intel·ligent, culta i amant de l'art, que va aconseguir salvaguardar i mantenir unit l'immens patrimoni familiar que, després de molts intents, només va ser exposat davant el públic fa dos anys escassos. Un testimoni en la premsa del cor que van acabar prenent els seus fills, però amb un biaix sensacionalista que potser a la seva mare no li va agradar excessivament.

I és que més enllà de les anècdotes de ser l'aristòcrata amb més títols nobiliaris i una de les principals terratinents del país o les ocupacions de les seves finques per part del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), la XVIII duquessa d'Alba simplement es va autodefinir en aquestes memòries com "una dona que va lluitar, va viure intensament i que espera que se la recordi per les seves obres i pel seu esforç per mantenir i augmentar el patrimoni d'una casa que forma part de la història d'aquest país".