El cim és de Roca

El cim és de Roca. Del Joan, del Josep i del Jordi. Ha estat una cordada llarga i difícil, de set anys, que va ser quan van entrar a la llista The World's 50 Best Restaurants, estirant un germà 'altre, donant-se ànims, alçant piolets i tensant cordes. I, per fi, en un dels 30 dies de sol net que té Londres a l'any, han arribat al més alt. Els primers del món. 'Number one', que en anglès és més curt i contundent. El trofeu torna a mans catalanes, després que Ferran Adrià i el mite d'El Bulli el cedissin als danesos, al Noma de René Redzepi, que intercanvia la posició amb els de Girona. Víkings baixen, almogàvers pugen.

És just, és emocionant, dóna valor a una llista en una certa paràlisi, favorable a bascos i catalans. Aquest any hi ha hagut moviment, sacsejada, del qual se sentirà poca queixa, o el mateix bram dels de sempre. Mugaritz, d'Andoni Luis Aduriz, quart, i Arzak, de Juan Mari i Elena Arzak, vuitens. Increïble. Els 'duracel'. Una notícia espumejant en dies de depressió socioeconòmica, intuint el benefici que els pencaires de la gastronomia i l'alimentació poden treure d'aquest èxit. Veniu, turistes; viatgeu, gasteu, mengeu, coneixeu aquest i aquell. Perquè quan el turisme està en ruta va del lloc alt al baix, i ho salpebra tot.

PRESENTACIÓ D''EL SOMNI' / En el moment en què el Joan va saber el resultat, juntament amb els seus germans, Josep i Jordi, que al matí havien presentat l'òpera gastro 'El Somni' a la premsa internacional, va entendre que alguna cosa ja s'havia acabat: no s'havia de preocupar més per ser el número u. Perquè ja ho era. I quan en un futur cedís el ceptre de metacrilat, tant seria. Perquè ja hi havia arribat. Atribolat, commogut, va intentar centrar-se: «Sento responsabilitat. És magnífic. Magnífic. Penso en els meus germans, la família, l'equip. És un premi que comparteixo amb ells, que comparteixo amb els cuiners. Serà bo per a tots, donarà confiança. És el mèrit de la cuina tecnoemocional».

Londres amb sol és dues vegades Londres. Des de dissabte, la Internacional de la Cuina anava aterrant, alguns des d'aeroports llunyans i pingüins. S'esperaven 49 dels 50 convocats, que pagaven les seves pròpies despeses, cosa que era un xollo i una benedicció per als organitzadors. La cuina sempre paga, i cobra. ¿Qui era aquell desclassat d'entre els 50 que es negava a ensenyar el morro? L'aspre Alain Ducasse es va presentar en un vídeo per ser reconegut amb el premi a tota una vida, que sonava a bolero.

Les activitats paral·leles abans de la cita en l'esplanada empedrada del Guildhall, una carcassa històrica per contenir la cuina contemporània, eren intenses. A Viajante, una de les cases de referència de la metròpolis, ensenyava la seva cuina viatgera el peruà Gastón Acurio (amb un remuntador espectacular, a la plaça 14, apuntant als 10 primers). Albert Adrià, compromès amb el Perú en l'acabat d'obrir Pakta (i que amb Tíckets es colava en la posició 77, barcelonejant), presentava amb altres astres del Planeta Cuina el llibre 'Cook it Raw'. ¿Ho tenim cru? O cuit, com aquells escandinaus de festa a The Malt House.

ARISTOXEFS / Anar a dinar o a sopar al Dinner (una incomprensible setena posició), el restaurant de Heston Blumenthal a l'Hotel Mandarin, era trobar-se amb alguns aristoxefs com Rasmus Kofoed (45è), arribat de Copenhaguen, o Seiji Yamamoto (22è), de Tòquio. Gent amb el 'jet lag' als ronyons. La veritat és que el sopar, amb la famosa mandarina farcida amb fuagràs, era una mica fosc: menjaves a les palpentes.

La jugada mestra era implicar-hi tants notables, i de manera gratuïta. Votaven 900 persones dividides en 26 zones (¡com creix la família, l'any passat n'eren 800!), que reunien 6.552 vots. A la p, per exemple, Paul Bocuse, 87 anys, algú que hauria d'estar retirat de la faràndula però que, com tots, hi volia ser i hi volia influir. No hi ha xef de renom que no es trobi en el jurat. ¿Poden altres organitzacions competir amb aquest generalat?

Notícies relacionades

El misteriós viatge d’Aitana i Plex a Eivissa: jet de 14.000 euros i parada en una clínica privada de l’illa

El Mago Pop, nou protagonista del salseig

Per si de cas, l'entrexocar de copes se succeïa. «Pel que pugui passar. Som uns privilegiats per ser aquí. Hi ha moltes raons per ser feliços», deien el gran dels Roca i Andoni, que feia 8 anys que estava entre els 10 primers: «¿És imaginable una dècada allà? És el que m'agradaria que passés». Per a Quique Dacosta, el 10 també era un bon nombre: «Pujar 10 posicions». Quique es va equivocar: el salt va ser de perxa; en va pujar 14. Elena i Juan Mari Arzak estaven més contents que Elkano al tornar a casa després d'haver fet la volta al món: «És inimaginable continuar allà». Per completar el quintet, Víctor Arginzoniz, de l'Asador Etxebarri (44), l'home de foc, poc fet a aquestes litúrgies.

El Joan, divendres passat, encara a Girona, havia dit amb el seu optimisme trempat: «Tinc una intuïció. Ho sé. Sé que aquest és l'any». Els seus veïns poden estar tranquils. «Deixa'ns bé», li cridaven pel carrer. Molt bé. Molt bé.