29 març 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Pilar Ordóñez: «El 'satisfyer' és una fita en la història»

L'actriu madrilenya trenca tabús a la sala Ars amb l'espectacle 'Miss Tupper Sex'

Inma González

Pilar Ordóñez: «El 'satisfyer' és una fita en la història»

Es defineix com a «heterocuriosa». Li agrada preguntar, qüestionar-se, aprendre. I pregunta a pregunta, l’actriu Pilar Ordóñez (Madrid, 1963) va escriure un llibre, ‘Miss Tupper Sex’, «un sexe manual per a dones obertes» que va tenir prou èxit per poder costejar-se un curs d’interpretació amb la ‘coach’ de Juliette Binoche i Nicole Kidman a Nova York. Allà va presentar un monòleg que ha portat per mig món i que ara, després d’una primera etapa a l’Eixample Teatre i el Capitol, es pot veure a la sala Ars cada divendres i dissabte.

Cinc anys ja amb ‘Miss Tupper Sex’, quina acollida.
Sí, estic molt contenta. Quan vaig estrenar l’obra a Nova York, no vaig pensar que em donaria tantes satisfaccions. Però resistir cinc anys no és fàcil; ha sigut un ‘work in progress’. Els que van veure l’espectacle la primera vegada que el vaig portar a Barcelona també disfrutaran si venen ara, perquè és totalment diferent. L’essència és la mateixa, però he anat posant i traient coses.

¿Que parli de sexe explica en part aquest èxit?
Per descomptat; la gent vol saber, perquè continua sent un tema tabú. Tots tenim grans llacunes en informació sexual, perquè ningú, ni a l’escola ni la majoria de vegades tampoc a casa, t’explica res. Aprenem amb les amigues, amb els col·legues i molts amb el porno. I, quan ja ens hi posem, la majoria utilitzem el mètode prova-error. Així que, tot i que la meva intenció principal és divertir, també faig divulgació. Després d’haver vist la funció, ningú se’n va del teatre dient que ja sabia tot el que he explicat.

«Tots tenim grans llacunes en informació sexual. La majoria hem après amb el mètode prova-error»

I ho conta amb un llenguatge tan pla que sorprèn.
Quan em vaig plantejar fer aquesta obra, em vaig preguntar: «A veure, vull ser políticament correcta i convertir-me en la doctora Ochoa o vull arribar a tota mena de gent?». I vaig triar el segon. Si parlo de ‘penes’ i ‘vulvas’, l’espectador desconnecta, així que parlo de ‘pollas’ i ‘coños’. Busco una connexió amb el públic, i per això li parlo de tu a tu, com si fos la veïna del cinquè.

¿Ningú s’ofèn?
Transito per una línia molt fina, però tinc dues armes. En primer lloc, les ganes de saber. No em presento com una setciències, sinó com algú que vol saber-ne més. No soc una llesta, només una dona que pregunta, que experimenta, que qüestiona i que comparteix el que aprèn. I en segon lloc, l’humor. Seria capaç de fer una classe de matemàtiques a la universitat memoritzant el contingut i recorrent a l’humor. L’educació a través de l’humor seria tan senzilla que tothom aprendria el doble en la meitat de temps.

Ha portat ‘Miss Tupper Sex’ a Nova York, Madrid, Barcelona, Buenos Aires, Montevideo, Cartagena de Indias... ¿La gent es riu del mateix sense importar d’on sigui?
Bàsicament, sí. De fet, l’espectacle és el mateix aquí que a Llatinoamèrica. Només canvien algunes paraules. En comptes de ‘perrito caliente’, dic ‘pancho’. I en comptes de citar Isabel Preysler, parlo de les geishes. Però no només la gent de diferents parts del món es riu del mateix, també de diferents edats. He tingut fins a tres generacions en la mateixa funció: àvia, mare i neta.

Pilar Ordóñez, vestida d’Agatha Ruiz de la Prada, en els Goya, el 25 de gener a Màlaga. / EFE / JORGE ZAPATA

Però no és una obra «per a noies»...
No, és per a elles i per a ells. Tot i que és veritat que miro de transmetre la idea que l’alliberament real de la dona comença per l’alliberament sexual, per decidir practicar sexe amb qui vulguis, quan vulguis, com vulguis i on vulguis.

I amb el que vulguis... Durant la funció mostra un arsenal de joguines sexuals.
Les joguines sexuals, que em proporciona Amantis, són l’eix conductor; em permeten enllaçar tots els temes dels quals vull parlar: des de la menstruació fins a la masturbació femenina. ¡Perquè sembla que fins fa quatre dies les dones no ens masturbàvem!

¿Gràcies al ‘satisfyer’?
No només al succionador de clítoris, però gràcies a aquest aparell se n’ha començat a parlar més obertament. I això és una fita en la història general, no només en la de les dones.

«Gràcies al succionador de clítoris s’ha començat a parlar obertament de la masturbació femenina»

Potser el Manolo, la seva parella imaginària en la funció, no hi estigui d’acord.
El ‘satisfyer’ no és un substitut, és un complement, això és el que han d’entendre els Manolos del món. El Manolo és una barreja de tots els homes que he tingut com a parella i fins i tot dels que no he tingut i he vist tirats al sofà. El primer, el meu pare. ¿Com no se t’ha de reduir la libido, com no se t’ha d’acabar la màgia, com no s’ha de trencar la parella? He arribat a la conclusió que viure en parella mata l’amor i, a més, és limitant. Em trobo en un moment en què em ve de gust relacionar-me amb homes, però, no, viure amb ells, compartir les nostres misèries.

En aquests anys amb l’obra a la cartellera, ¿ha canviat alguna cosa quant a coneixement sexual?
Ha canviat el context. La societat és més oberta, s’accepta més la diversitat i també es denuncien més els abusos amb campanyes com el #MeToo. Però, d’altra banda, l’educació continua estancada. Fins i tot va a pitjor, amb propostes com el ‘pin parental’. Els nois i noies continuen aprenent a internet, on el sexe es mostra d’una manera lletja i bruta. Seria més sa que algú ho expliqués a l’institut, ¿però quin director o quin professor ho proposarà? No s’atreveixen, perquè els pot costar la feina.

¿Fins quan a Barcelona?
Mentre vingui gent al teatre. Tinc altres projectes en marxa –col·laboro en diverses emissores de ràdio, he fet un càsting per a la pròxima pel·lícula de Benito Zambrano, estic escrivint una sèrie que presentaré a Netflix, faig classes d’interpretació...–, però m’encanta pujara l’escenari i de moment el públic respon. Crec que els catalans estan necessitats d’humor després de tanta crispació.

Temes: Teatre