Luis Enrique renova el seu regnat

Els millors jugadors havien sigut substituïts, esllomats per l’esforç, i ja no quedava ni un sol especialista en la sort decisiva des del punt de penal. Eze i Nuno Mendes van fallar els seus xuts consecutivament, i el desè penal va arribar als peus del central Gabriel Magalhaes, extraordinari defensant, impecable en el joc aeri. Va enviar el xut a la grada i va condemnar un Arsenal que seguirà amb l’espina clavada des de fa 20 anys, perduda també la segona final de la Champions.

Un gol de Kai Havertz va complicar la vida al PSG una barbaritat perquè s’enfrontava a la millor defensa del món. La menys batuda del torneig (6 gols en 14 partits) i que només va poder ser enderrocada des del punt de penal, meravellosament executat per Ousmane Dembélé en el seu únic encert.

El partit havia quedat compartimentat fins aleshores amb aquestes dues accions, i a continuació la final va derivar en un vibrant estira-i-arronsa que es va poder decantar cap a qualsevol costat. Supeditat a un rampell d’inspiració de qualsevol que tingués el cap fresc. N’hi havia poques, amb jugadors coixejant, amb rampes a les cames, cosa que denunciava clarament la duresa del calendari de l’elit. Per a molts començarà el Mundial en menys de dues setmanes.

El porter no para

El campió va repetir l’alineació de la final anterior. Amb una excepció. Només canviava el porter. Matvei Safonov va ocupar el lloc de Gianluigi Donnarumma. No es va notar cap diferència. L’italià no va haver de parar res a Múnic i el rus no va parar res a Budapest.

Amb aquests, res va sortir igual. El PSG es va enfrontar a tres Arsenals englobats en un: el Boring Arsenal (un càntic encunyat als anys 90 quan guanyava avorrint), l’Invincible Arsenal (igual que el d’Arsène Wenger, que va guanyar una Lliga sense perdre, aquest estava invicte a la Champions) i l’Unforgettable Arsenal –l’"inoblidable Arsenal" en paraules de la seva llegenda Thierry Henry– que seria si es proclamava campió. Després de 22 anys sense celebrar la Premier i 20 sense final de Champions, el grup de Mikel Arteta se sentia imbuït per una força sobrenatural per lligar el doblet ara, simultàniament, en tot just 11 dies.

Més regular que el City a casa i encara més rocós que el PSG a Europa, va incomodar el campió des del minut cinc per una fatalitat –un rebuig i un rebot– que va aprofitar Havertz. El davanter va disparar un obús a Safonov i li va deixar de record un xiulet a l’orella dreta que el porter no es va treure de sobre en tota la tarda.

Sense córners per marcar

Notícies relacionades

"A París estemamb la flor"

Raúl Fernández venç a l’esprint i es guanya la renovació

Quedaven més de 90 minuts de partit amb els afegits subsegüents i el PSG va ser incapaç de moure tots els autobusos que va desplaçar Arteta fins a Budapest. Saliba i Gabriel, tots dos uns centrals imponents, ho van rebutjar tot per alt i per baix. Tant l’un com l’altre es van sentir molt acompanyats per la resta a l’àrea. Hi van passar tanta estona que Mosquera va facilitar l’empat provocant un penal. Estava amonestat per perdre temps des del minut 47. Així de grollera i evident era l’actitud de l’Arsenal per conservar l’avantatge.

Va canviar radicalment amb l’empat, tot s’ha de dir. La garreperia és un signe de pobresa. Amb aquesta mentalitat no llançaria ni un córner, la generosa font de la qual brollen els seus gols. Els dos primers van arribar a l’inici de la pròrroga, després dels 11 del PSG, que va acabar amb un 72% de possessió. L’Arsenal es va expandir i va deixar buits que el PSG no va saber aprofitar. Aquest desencert el va condemnar a la tortura de jugar-se el tron en la tanda de penals. I el va conservar.