Últim ball ben agafat

Notícies relacionades

El 9 de Sergio Lozano ja llueix dalt del Palau

La britànica McNeice, or en una final d’infart a Alcobendas

Allà hi era Alexia, és clar. Com sempre. La que sosté des dels vapors del vestidor, quan no arribava per pagar el viatge als familiars, i la que es va acomiadar amb un Dior al Camp Nou. Des que la va tornar a portar al femení Xavi Llorens fins avui, la capitana ha crescut tant en tots els sentits que a aquesta autora gairebé li costa reconèixer-la. Sento orgull. Molt. La vaig conèixer el 2015 i, 11 anys després, se’ns emporta a tots de la mà. Amb generositat i bon gust. Cuidant les més petites i recolzant-se en les veteranes. Les mateixes amb qui va compartir un Mundial que va passar a la història per guanyar-lo dues vegades: en el terreny esportiu i en el social. D’aquella llista de les 15 va quedar en la resistència una Mapi León que també ha dit adeu al club de la seva vida. Com Ona Batlle. Com, potser, la històrica Marta Torrejón.

L’últim ball d’Alexia, al Camp Nou al matí i al Johan Cruyff a la tarda, va ser dels lents i ben agafats. Li va costar deixar anar a la centrecampista, però ha tingut més d’un any per assajar, amb calma, aquest adeu tranquil i emocionant. Ho ha guanyat tot, i això inclou el dret a decidir sobre on vol acabar la seva carrera. La ploren al camp i a la grada. Lògic. S’hi ha agafat tanta gent que ara hi ha un sentiment generalitzat d’orfandat. Però, com que la vida segueix, Aitana Bonmatí serà encara més referència i Clara Serrajordi i Vicky López, consumides en llàgrimes en l’adeu, es converteixen ja en les nenes dels ulls de l’afició. Menció a part mereixen Patri Guijarro i Irene Paredes. Amigues. Germanes. Solidesa i garantia. Agafades ben fort al que han viscut i al que queda per viure.