Jordi Puntí guanya el Premi Vázquez Montalbán

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) tenia una preocupació, i així ho va transmetre a qui aquí escriu això. Aquest dimecres, un dia d’aquests d’entreguerres en els quals res hauria de passar, en horari infame (21.30 h), el Barça s’enfronta al Celta de Vigo al Camp Nou. I Puntí, que com a articulista d’EL PERIÓDICO retorça les seves obsessions i les lliga amb cascavells als botins dels futbolistes del Barça, havia de demanar un favor. La seva columna no estarà a punt perquè el que li toca, tot i que ell se senti tan estrany en una llotja, és recollir el prestigiós Premi Internacional de Periodisme Esportiu Vázquez Montalbán. En definitiva, el reconeixement dels que s’han vist reflectits en textos que parlen d’herois i malvats, de triomfs i patacades, però, sobretot, de l’amor que sent Puntí per un esport que l’ajuda a reconciliar-se amb la seva memòria.

Els membres del jurat (Ramon Besa, Jordi Basté, Ernest Folch, Sergi Pàmies, Jaume Pujol-Galceran, Borja de Riquer, Josep Maria Solé Sabaté i Mònica Terribas) han apostat per Puntí. No és senzill ser reconegut quan, entre múltiples tasques, un es dedica a escriure de futbol. Poc importa que prioritzi la rapidesa i la precisió en textos que neixen d’esdeveniments que estan passant davant els teus nassos mentre piques al teclat.

I Puntí, que, com el seu bon amic Miqui Otero, és com aquells centrecampistes de La Masia que aturen el temps mentre giren amb la pilota cosida al peu i tramen per on fer avançar l’equip, aconsegueix que el lector es mimetitzi amb la seva ànima, ja sigui després d’una nit memorable, ja sigui després d’un partit de recolliment.

Fa uns dies, abans que el Barça es quedés a les portes d’aixecar l’eliminatòria de Champions davant l’Atlètic de Simeone, Puntí escrivia que hi ha una diferència "subtil, però decisiva" entre les expectatives i les esperances. "Sense clares expectatives, apareixen les esperances: més fràgils, més emocionals, però també més resistents al desengany". I així ha tramat sempre la seva carrera Puntí, més somiador del que ell creu –més enllà que ell mateix admeti que ha somiat un munt de vegades amb Messi–, i resistent davant les cornades d’un ofici on, com en el futbol, el normal és perdre.

Les cintes de Romário

Puntí, que va guanyar el premi Sant Jordi de Novel·la amb Confeti, va dedicar al seu futbolista preferit "de tots els temps" l’assaig Tot Messi i més (2023), tot i que hi hagués un temps pre-Leo en què, davant cada dificultat, es posés una d’aquelles cintes VHS que recollien els 30 gols que va marcar Romario en la seva primera temporada amb el Barça. "Em posava aquest vídeo com qui pren un analgèsic. I funcionava".

Notícies relacionades

Lamine Yamal no tornarà a jugar amb el Barça aquesta temporada, però salva el Mundial

El doctor Ripoll avisa sobre la possible lesió de Lamine Yamal: “Té un índex de recaiguda del 30% i compte amb el Mundial”

Perquè el futbol, sobretot, són els records d’una vida. O, com ell escriu, "el territori de la memòria". "Si ens apassiona és perquè ens permet anar enrere en el temps, reviure els grans jugadors, oblidar les finals perdudes, en el lloc dels nostres herois, barrejar memòria i desig".

Puntí ens ha mostrat la millor drecera per ser nens disfressats d’adults.