Ofegat a la riba europea: dissecció d’un altre viatge del Barça cap a la decepció

No li val ni tan sols tenir l’estratosfèrica versió de Lamine Yamal (així va ser a San Siro amb un futbol celestial, així es va repetir al Metropolitano, amb moments fins i tot en què va vorejar el messiànic) perquè a aquest joc atrevit, passional i, en molts moments, irracional no ha afegit, de moment, la maduresa necessària per sobreviure a la jungla europea, que castiga, i amb enorme crueltat, la seva inconsciència.

El Barça guanya, però plora. Es queda, de nou, amb les mans buides a Europa, sacsejat pels seus propis errors, perfectament aprofitats pels seus rivals. Sigui l’Inter o l’Atlètic. Col·locada davant el mirall, la imperfecta obra de Flick, que ha donat al club un nivell europeu que no va tenir abans, s’ha desfigurat. Ni una hora excelsa de futbol, endimoniat com estava Lamine Yamal, li va servir per esquivar el 0-2 encaixat al Camp Nou, un resultat que va igualar en tot just 24 minuts.

Sense cuidar el tresor

I no va escombrar llavors el conjunt del Cholo perquè va topar amb un descomunal Musso. No va saber, com ja li va passar a Milà, protegir el tresor i va retratar a la segona meitat, ja després del decisiu gol de Lookman, els problemes que li impedeixen arribar a una final de Champions.

A una primera part que va vorejar en determinats minuts gairebé la perfecció –de 10 hauria sigut tenir punteria i contundència a l’àrea de l’Atletic– la va seguir després una segona meitat en què es va ofuscar en atac i va patir en defensa un vell problema: quedar-se amb 10. Va passar al Camp Nou, on Pau Cubarsí va ser expulsat (m. 44), i es va reproduir idèntica escena al Metropolitano, on Eric Garcia va acabar trasbalsat esquinçant-se la samarreta després de veure la targeta vermella (m. 79).

Jugades similars, els dos centrals exercint d’últim home, amb una prada per davant per a Giuliano Simeone i Sörloth. S’han jugat, amb el temps inclòs, 191 minuts d’aquests quarts de final. I l’equip de Flick ha estat en inferioritat numèrica durant 68 minuts, el 35%, un avantatge que l’Atlètic ha sabut rendibilitzar.

El Barça de Flick, una vegada fet el més difícil –igualar el 0-2–, el va deixar escapar als set minuts portant la seva defensa al centre del camp perquè Griezmann, sol i sense marcatge, la dessagnés amb una excel·lent passada amb la dreta que va deixar en evidència els dos laterals blaugrana. Marcos Llorente es va menjar per velocitat Cancelo, que va sortir tard i malament a la pressió, i Lookman va estar molt més ràpid que un superat Kounde.

Canvis que van empitjorar

Obtingut el botí, Simeone va esprémer molt millor els recursos en el quart i últim episodi del duel amb el Barça. Té una plantilla més àmplia, profunda i rica en recursos. Sörloth, el davanter que va treure de la banqueta, va ser decisiu al Camp Nou (va marcar el 0-2 en l’únic xut a porteria de l’Atlètic de la segona meitat, a l’anada) i al Metropolitano forçant l’expulsió d’Eric Garcia, la tercera que viuen els blaugranes en uns quarts de final.

El primer va ser Araujo contra el París SG a Montjuïc (abril 2024), encara amb Xavi a la banqueta, després ja amb Flick com a tècnic, van seguir idèntic camí Cubarsí i Eric (abril 2026). Ni el millor Barça de la temporada, que va anul·lar l’Atlètic fins a fer-li passar por conscient que era més a prop del 0-3 o del 0-4, li va permetre sobreviure a Europa, un territori inhòspit per a l’equip. I per al club, obligat ara a trobar les peces adequades perquè Lamine no se senti tan sols en els moments decisius com aquesta última setmana.

Lewandowski i Rashford no van tenir cap impacte amb la seva entrada al camp, sent més valuós el cap desesperat d’Araujo –va fallar una ocasió per a l’1-3 en el temps afegit– o el peu de Roony que aquests dos davanters tan prestigiosos. Tampoc De Jong. Els joves van volar; els veterans, no.

Amb Flick, que no va aconseguir mantenir l’excitant ritme de l’equip en la primera meitat, es domina i es governa a Espanya. Si guanya aquesta Lliga en què posseeix nou punts de renda sobre el Madrid i en queden 21 en joc s’haurà emportat cinc dels sis títols en joc, tan sols trobant a faltar la Copa perduda aquest curs amb l’Atlètic, però a fora no en té prou.

I a Joan Laporta, una vegada reelegit com a president per cinc anys més, li toca arreglar l’economia per entrar, a la fi, en la regla de l’1x1 del ‘fair play’, una cosa que no ha aconseguit en el seu primer mandat, i repetir els moviments.

Llavors va anar activant palanques, que van donar a Xavi les eines necessàries –es van invertir 214 milions en fitxatges (Ferran Torres, Raphinha, Kounde, Lewandowski i Pablo Torre)– per guanyar la seva Lliga. Hansi ha portat la generació de Lamine i els seus amics fins a la frontera maleïda a la Champions, fins i tot una mica més enllà arribant a les semifinals de San Siro.

Però el Barça de Flick, exuberant i bonic amb el gol, s’ha apagat en el moment més inoportú. Ni Lamine, que ha sigut millor ara que fa un any (suma 23 gols pels 18 del curs passat), ha pogut aturar aquesta hemorràgia, desemparat i orfe d’un grup de nens. Va jugar amb una colla de joves amb una mitjana d’edat, de 24,95 anys, la més precoç en la història del club en una eliminatòria de Champions.

Notícies relacionades

Leo Messi compra la UE Cornellà

Keko Martínez, l'exfutbolista que va passar de retirar-se amb 24 anys en números vermells a planificar el patrimoni milionari de Joan Garcia i Jorge Martín: "Em vaig quedar buit"

A Lewandowski, amb 37 anys, se li ha extraviat el punt de mira (passa de 42 gols a 17, o sigui 25 menys), i a Raphinha, que va denunciar que «li havien robat el partit al Barça», se l’ha vist massa temps a la infermeria –ha patit quatre lesions musculars– i ha baixat la producció ofensiva de manera notable: de 34 a 19 gols. I aquell amistós amb el Brasil que tant li va costar a ell. I a l’equip.

O sigui, el Barça s’ha quedat sense trident, atrapat, a més, per la seva joventut que li impedeix madurar de cop.