‘El Chiringuito’, indignat

Veient El Chiringuito em va sorprendre la ràbia que es destil·lava pels càntics d’uns nanos de la Masia després del derbi de dissabte. Hi havia alguna cosa d’entendridor en el suposat escàndol. No pas per un pretès greuge (inexistent i amb la consistència d’una merenga al sol), sinó per la reacció desmesurada i impostada que es transmetia. Quan els nois de la Masia canten, en realitat no provoquen: recorden. I la memòria, quan no se’n té, sempre sembla una falta de respecte o una insolència... Pedrerol i els seus soldats van obviar que el futbol, abans de ser una indústria d’accents neutres i community managers, va ser barri, va ser una vorera, va ser rivalitat i va ser brega de proximitat.

El futbol és saber perfectament a qui marques un gol i per què aquest gol cou més que cap altre. És entendre que el rival no és un logotip, sinó el veí que t’ha intentat fastiguejar els diumenges des que eres un marrec. I això, és clar, no cotitza després de segons quin resultat. En realitat, no sentien ofensa; sentien enveja. Enveja i desconcert. És la incòmoda certesa que hi ha sentiments que no es poden fitxar ni comprar per més zeros que acompanyin el contracte.

Una terminal internacional

Notícies relacionades

Alcaraz: "He de guanyar aquí si vull recuperar el número 1"

Anglaterra i Espanya es desafien a Wembley mirant al Mundial

Siguem sincers: ¿com es replica que pateixin, morin i cantin per uns colors, per un país, i com a seguidors en l’univers blanc? ¿En quin minut d’un entrenament d’Arbeloa es treballa l’arrelament? ¿En quina sessió de Valdebebas es comparteix identitat? ¿Hi ha un rondo específic per interioritzar sentiments? ¿En quina clàusula s’inclou saber què canta la grada i per què ho canta? Difícil, quan el vestuari sembla una terminal internacional on tots estan de passada i no acaba ningú de desfer la maleta emocional.

Els nois de la Masia tenen un defecte imperdonable: senten. Han crescut amb aquestes cançons, amb aquest derbi, amb aquesta rivalitat sense subtítols, i no els cal pas un guió: ells són el text i el context. I quan guanyen, celebren com el que són abans que professionals: amics amb dorsal, memòria, gosadia, simpatia i una certa desimboltura.