Una tempesta sense impermeables
Mentre Madrid i Bayern protagonitzaven una copiosa nit de futbol sota el sostre del Bernabeú, a la capital es va posar a ploure amb intensitat. Ho va veure Ceferin des de la llotja, segellat el seu armistici amb Florentino. I com quan va tornar a Montjuïc en el Barça-PSG, el simbòlic peatge de la pau va ser la derrota local.
"¡Impermeables, impermeables!" A mitja tarda, de sobte i sense previ avís, va començar a diluviar sobre Madrid. L’arribada de la primavera es reconeix a la capital per aquestes tempestes i perquè l’ambient de les nits de Champions al Bernabéu pren cos des de les hores prèvies, a diferència del que passa en rondes anteriors. Ni el City de Guardiola, potser per repetitiu, va elevar la temperatura de la Castellana. Va haver de fer-ho, sota el xàfec, el Bayern.
Això, és clar, fora de l’estadi. Perquè dins del Bernabéu, ja se sap, mai plou, per molt que el Bayern demanés l’obertura d’aquest sostre que ja és fix –diuen que trencat, aquesta és una altra història–. Així que el crit de "¡xàfecs, impermeables!" dels propietaris de les parades que envolten el camp no trobaven ressò: ja ningú necessita un d’aquests horrorosos ponxos de plàstic si va a veure un partit al Bernabéu, el lloc on mai plou. Allà ja no hi ha negoci.
Reconciliació a la llotja
Potser això canviarà algun dia, perquè una altra d’aquestes coses que ja no passaven a la casa del Reial Madrid va canviar ahir a la nit. Aleksander Ceferin, el president de la UEFA, va tornar a la llotja del Bernabéu molts anys després, firmat ja l’armistici de la guerra que ha mantingut amb Florentino Pérez durant tant de temps per la fracassada Superlliga.
L’odi d’abans s’ha convertit, de sobte, en rialles i confidències a la llotja, com va passar amb Joan Laporta al Barça-PSG de la tardor. També aquell dia, per cert, amb derrota local (1-2), com si el destí li posés preu a la tornada dels dos grans del futbol espanyol a la cleda de la UEFA.
Sí, les coses canvien entorn d’aquest Madrid que no té gaire clar d’on ve i on va, el principal pla del qual fa temps consisteix en el fet que la mística i l’escut el condueixin, d’una manera insospitada, a una nova victòria. A Munic, d’aquí set dies, buscarà donar continuïtat a la seva llegenda d’èpica continental.
La lògica diu que haver de fer-ho sense Tchouaméni, que complirà sanció per acumulació de targetes, li resta moltes de les opcions que pugui tenir, però on millor es mou el Reial Madrid és en el terreny de la irracionalitat. "¿Esperança? Sempre", va prometre Rüdiger.
Canvia fins i tot la relació de la grada amb Mbappé, rebut en el seu moment com el messies que completaria l’obra dels profetes precedents, xiulat ahir a la nit pels aficionats. No de manera generalitzada ni insistent, més aviat puntual, però resulta obvi que alguna cosa s’està trencant entre el francès i l’afició, per molt que els gols –com el d’ahir– serveixin d’analgèsic col·lectiu.
Al Bayern, al contrari, les coses fa la sensació que no canvien massa. Aquí hi ha Neuer, amb els seus 40 anys, parant tot el que li va arribar –fins i tot en el gol es va lluir–, alimentant l’enyorança local pel lesionat Courtois. Allà hi ha Kane, que constitueix una categoria de davanter pròpia, donant una altra masterclass de com es juga a això. També es manté impertorbable la passió de la seva afició, tan apassionada com civilitzada, de nou al Bernabéu donant un exemple.
Potser li va faltar a aquest equip tan ben construït per Vincent Kompany, el qual va debutar al Bernabéu amb un look a cavall de pescador i raper, una mica de la contundència que sempre va atresorar el gegant alemany. Entre tots van oferir una copiosa nit de futbol, amb més de 40 rematades, que, ben pensat, potser sí que mereixia un impermeable. Encara que al Bernabéu ja no plogui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
