El càntic de la vergonya

El president de la Federació Espanyola de Futbol deu tenir un problema de vista. O d’oïda. O de tots dos. Per al senyor Louzán, el lamentable espectacle racista i xenòfob que es va viure al RCDE Stadium dimarts va ser un fet puntual, minoritari i molt localitzat. Res més lluny de la realitat. Activeu els cinc sentits, senyor, perquè van ser centenars, es van contagiar els uns als altres, estaven dirigits i se’ls va veure encantats de bramar aquest "musulmán el que no bote, eh", el càntic de la vergonya que ja forma part de la història d’Espanya.

Devia pensar el mateix que el president el col·legiat del partit, que hauria d’haver activat el protocol, aturar o suspendre el partit. Però, ¡ai, el negoci! Qualsevol atura l’espectacle que, ja ho sabeu, ha de continuar. Els missatges emesos per megafonia i als videomarcadors van ser xiulats per una gran part del públic. La imatge de l’estadi de Cornellà-el Prat ha donat la volta a un món que, lamentablement, no gira a gust dels qui veuen confirmada aquí i allà l’amenaça ultra.

Si el futbol és la imatge de la societat, ja l’hem feta bona, perquè fets com aquest el converteixen en un vehicle d’odi. Em va deixar molt preocupada el que havia passat i l’endemà. Perquè veure com la màxima preocupació d’alguns és la possibilitat de perdre l’organització d’un Mundial o la final o el que sigui que tingui a veure amb la caixa és lamentable. Confirmar que l’analfabetisme, la incultura, la intolerància i l’odi habiten entre nosaltres és molt dolorós. I què es pot dir dels silencis, tantes vegades còmplices, dels de sempre.

Notícies relacionades

Luis de la Fuente, Joan García i els altres

El clàssic que va canviar la història

L’estrella, tocada

El que no va callar va ser Lamine Yamal. El que va explicar al seu dia que la por l’havia deixada al parc de Mataró i que avui és el jugador de referència de la selecció espanyola se’n va anar del camp fet xixines. Durant el partit es va mostrar capcot i moix. Va ser l’únic que no va anar a donar les gràcies al públic. Lògic i coherent. "Soc musulmà, alhamdulil·lah", va escriure. A 18 anys té un màster de racisme. Viscut, sofert i suportat a la gespa i al carrer.