CONTEXT
Aprendre del cruyffisme
Sembla que en Johan no va confondre mai la persona i el personatge. No va deixar mai de sopar per una derrota.
BARCELONA 10/3/99 PARTIDO DE HOMENAJE A JOHAN CRUIFF /
El cruyffisme, com qualsevol altre derivat de la metafísica, ha sigut grapejat més que no calia. I com totes les religions, no sempre ha portat un món millor. En nom del llegat d’en Johan s’ha defensat que un partit sense tirar a porta és un gran espectacle perquè la pilota s’ha mantingut la major part del temps entre els nostres jugadors o que la victòria i la derrota en l’esport són en realitat un caprici superflu comparat amb l’objectiu pulcre i suprem d’una jugada bonica. Una dècada després de la trista desaparició del profeta ha arribat l’hora de demanar-se què és de fet el cruyffisme. "Per raons familiars he conviscut amb el comunisme, amb el no-consentiment, amb l’anarquisme, amb el liberalisme... Cap m’ha convençut fins que vaig trobar el cruyffisme, que ho resol gairebé tot i, a més, té una cosa molt bona: és inofensiva. No va contra ningú i la pots aplicar molt a la carta, que és una de les coses que fa Cruyff. O sigui, Cruyff és cruyffista sempre que li calgui", explica l’escriptor Sergi Pàmies en l’edició de Líbero dedicada a Johan Cruyff que es pot adquirir des d’avui a EL PERIÓDICO.
M’agrada aquesta definició del cruyffisme com una filosofia moderna de vida. I no ve d’un profà. A finals del segle passat, encara amb José Luis Núñez a la llotja, el barcelonisme patia el trauma de l’acomiadament de Cruyff com a entrenador. L’afició, que en el cas del Barça és com parlar en general dels catalans, discutia sense treva entre cruyffistes i anticruyffistes a les cases, els bars i els passadissos de l’estadi. La ferida sagnava quan la societat civil (un altre concepte pròpiament català certament grapejat) es va organitzar perquè el club donés a en Johan un merescut homenatge amb un partit al Camp Nou. De fons hi havia un litigi econòmic amb la liquidació però les forces vives del cruyffisme es van reunir diversos cops en un contuberni anomenat comissió de l’honor. En una d’aquestes cites, Pàmies va prendre paper i bolígraf al dictat de l’exministre Ernest Lluch o Marta Ferrusola per redactar un comunicat que instava Núñez a organitzar el partit si no volia veure barricades a la Diagonal. En aquesta escena, tan seriosa i tan còmica alhora, hi resideix una gran part del simbolisme del Barça. Un individu que va dissenyar la sanitat pública, la dona del president Pujol i el talent d’un gran escriptor dedicats en cos i consciència a l’homenatge a un entrenador de futbol.
El més divertit del cruyffisme és com Johan Cruyff en vivia al marge. Jordi Cruyff explica a la revista que el seu agraïment més gran com a fill del mite és que no dugués mai el futbol a casa. Sembla que en Johan no va confondre mai la persona i el personatge. No va deixar mai de sopar per una derrota. Des que va perdre la final del Mundial 74 contra Alemanya sempre va trobar la manera de capgirar la desgràcia. Aquell cop va convertir els elogis de la crítica a la taronja mecànica en un triomf més gran que el campionat i en va extreure una de les seves principals màximes: si perds que sigui amb les teves idees.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
