Un Barça en èxtasi ronda el paradís

No casa la raó amb aquest Barça, apassionat i desfermat, que treu el millor de si quan els seus nois entren en un deliri col·lectiu. A aquesta rave es van apuntar els que van tenir la fortuna de ser al Camp Nou. No hi havia cap altre lloc millor on ser en aquest món que se’n va a la porra. El primer que va fer Lamine abans de començar el partit va ser córrer cap al lateral i posar-se a moure els braços davant els aficionats, que van reaccionar udolant com licantrops. Sobre ells sortia la lluna plena. Enorme i envoltant.

Flick, més nerviós que mai i a qui Simeone insistia a denunciar al quart àrbitre perquè no parava quiet –el Cholo tenia la mateixa cara d’Emery en aquell 6-1 la nit del PSG-, ja havia preparat el partit disposat a la marxa. Per això va recórrer al seu futbolista més inconscient, Cancelo, enorme, per trobar un camí al qual no es podia arribar pels senders del seny. Poc importava que per aquella riba qui hagués d’avançar fos Giuliano, el rutilant fill de Simeone. Més que mai, calia mirar cap endavant, sense pensar que un pas enrere et portava a la profunditat d’un pou amb pèndol, com el de Poe.

Simeone, per contra, va intentar ser d’allò més burocràtic. És a dir, va tirar el seu equip enrere tant com va poder perquè defensés davant els nassos del porter Musso. I Giuliano, pobre, va haver d’encaixar-se en una línia defensiva de cinc per si a Cancelo li agafava per buscar-li les pessigolles. Cosa que no va passar perquè el portuguès, als 13 minuts, ja havia hagut de canviar a la banda dreta per culpa de la lesió de Koundé.

A l’Atlètic li va entrar el tremolor només obrir els ulls. Els futbolistes de Flick van ser com llops a l’atac, atrapant els blanc-i-vermells al seu camp i robant les pilotes que fes falta perquè Simeone s’adonés que mai podria defensar amb la pilota davant tal intensitat dels blaugrana. La primera vegada que l’Atlètic va poder tocar unes quantes vegades la pilota en territori blaugrana va ser ja al minut 18.

El Barça, en canvi, seguia el ritme que marcava Fermín, el noi que juga amb les dents i els punys serrats. Fins i tot Pedri, titular, seguia el compàs del seu company, prioritzant la bateria al violí. No va estranyar, doncs, que Flick arribés al primer objectiu que s’havia proposat, marcar dos gols abans de l’inici del segon temps i demostrar que la remuntada, ni de bon tros, era una quimera. Fins a 13 vegades van rematar els blaugrana en aquest acte inicial, agraïts per la seguretat que oferia Cubarsí a la rereguarda i també per la bonaventura golejadora d’aquest jovenet nouvingut de l’infern, un Bernal que va ser el responsable d’obrir el marcador a boca de gol després que Lamine l’hi jugués a la defensa des de l’esquerra. A ell, del carrer, no li importa l’orientació dels racons.

El Barça va semblar que es prenia un respir, per molt que la seva gent demanés als jugadors que continuessin corrent fins que els músculs esclatessin. Lookman, fins i tot va tenir el momentani gol de l’empat a un cap que no va moure com calia. Però just després, a l’última acció abans del descans, Pubill va fer caure Pedri, que havia volat cap a l’interior de l’àrea com si fos una papallona. Raphinha va marcar de penal amb la carícia que ve després de l’orgasme.

Va mirar de corregir-se Simeone. Va veure clar que havia de col·locar Llorente a la zona ampla perquè pogués tapar. I Sorloth, és clar, va sortir per si pogués caçar un cop de pilota. Que era a l’únic a què podia jugar l’Atlètic davant el que tenia a sobre. Perquè Lamine es va posar a demanar pilotes per fer la vida impossible a Ruggeri i giravoltar, driblar i centrar. Musso, que no és gaire més que el suplent d’Oblak, tampoc podia fer massa. I va ser ja molt quan Bernal, una altra vegada el nen beneït, va marcar el 3-0 en el minut 72 i deixava el Barça a un gol d’igualar l’eliminatòria. La passada l’hi va fer Cancelo, que ja estava amb els ulls en blanc. Pedri no podia ni caminar. Si ell no es rendia, no ho faria la resta.

Notícies relacionades

"Si continuem jugant així, el final de temporada serà espectacular"

Bartomeu declararà dues vegades en tan sols vuit dies

Però el problema amb la vida, que escrivia Hornby, és que es viatja en una única direcció.

Quan tot va acabar, els futbolistes del Barça van caure rendits. Tot just podien respirar. El Camp Nou, dempeus, va aplaudir un equip monumental. Un grup que va oferir un homenatge, ja no tant al futbol, sinó a la vida.