Lamine Yamales retroba

Va perdre el Barça (2-1), que es va retardar a cinc punts del líder i va ser Vinicius qui va canviar la història blanca amb una intolerable rebel·lió que va afectar Alonso, mentre Lamine tramava en silenci –va fugir de la sobreexposició pública que amenaçava de devorar-lo– una reinvenció que l’ha dut a retrobar-se amb si mateix.

No és el Lamine de la temporada passada. Enlluernador, poderós, que surfejava amb la pilota sense importar-li qui tingués davant deixant exhibicions (l’eliminatòria amb l’Inter en la qual el Barça es va quedar a la vora d’arribar a una final de Champions) que van impactar el futbol mundial. És un altre jugador. És diferent, però millor.

Sense parar

Més madur, més connectat al joc, capaç d’entendre el que demana cada partit, abandonat ja el dolor en la pubàlgia que li impedia mostrar-se com és. Més precís encara, quirúrgic es podria dir. Ho juga tot –només ha descansat i per obligació a Praga, sancionat– i amb prou feines ha sigut substituït per Flick, que tutela amb carinyo i un exquisit tacte aquesta reinvenció.

No l’elogia el tècnic pels gols que porta –en suma 14 en 29 partits, amenaçant de batre el rècord de la passada campanya, amb 18 en 55 partits–, sinó per la seva comprensió del que demana cada moment. A Flick li encanta veure el jove extrem de 18 anys treballant compromès en els esforços defensius.

I a Lamine se’l veu feliç disfrutant d’aquesta nova versió que s’ha construït en temps rècord, orgullós d’arribar a temps per tenir "l’espurna", com va recordar Deco, el director esportiu blaugrana, que tan bé els fa a tots. Aquesta espurna s’explica des d’una excel·lent condició física –ha jugat 24 dels 25 últims partits–, que ha afegit registres nous al seu màgic futbol.

Ara, per exemple, ha encadenat quatre partits consecutius marcant (Oviedo, Copenhaguen, Elx i Albacete), una cosa mai vista. I es troba a tan sols quatre gols del seu millor registre i demostra així que el que va passar el curs passat era, en realitat, un pròleg del que estava per venir.

Fins i tot en el temps ha quedat enterrada aquella frase de Flick a Vallecas després d’un sofert 1-1: "Els egos maten l’èxit". Era el 31 d’agost. Sis mesos més tard, no es detecta cap batalla d’egos en el Barça, que ha descobert un nou rostre en Lamine. Un jugador que enlluerna a qualsevol estadi, decisiu en les grans nits europees i també en el vulgar camí per la Copa.

El millor escenari

Notícies relacionades

La Volta 2026 tindrà estrelles i l’infern de Pradell

Iñaki Urdangarin: "La presó va ser una meravellosa lliçó d’honestedat"

Va jugar els 90 minuts a Guadalajara i va regalar una assistència; va jugar els 90 a Santander contra el Racing i va marcar; va jugar també els 90 a Albacete i va marcar en el seu primer xut a porta. I Flick ha col·locat, ja a inicis de febrer, el Barça en el millor escenari possible: ha guanyat l’únic títol en joc (Supercopa d’Espanya), és líder de la Lliga (un punt de renda sobre el Madrid), espera rival en les semifinals de la Copa i s’ha colat en el top 8 de la Champions, una cosa que el Madrid, ni del destituït Xabi Alonso i del principiant Arbeloa, han assolit.

Lamine va per davant de tots superant en registres golejadors Lewandowski (12 gols) i Raphinha (13). Està en un altre nivell, deixant en el camí els dos brasilers del Madrid, que ni sumant entre ells -Vinicius suma vuit gols, Rodrygo, tot just tres– poden atrapar-lo. Ell es troba en una altra dimensió.