Xabi perd, competeix, sobreviu

No es recorda una agonia com la de Xabi Alonso al Reial Madrid. La travessia d’un entrenador sentenciat pel president des d’aquell 26 d’octubre en què Vinícius li va criticar la seva substitució en el clàssic del Bernabéu i Florentino es va posar del costat del brasiler. Des d’aleshores, fa 77 dies, la tàctica d’Alonso ha sigut salvar el seu lloc, jugar cada partit com l’últim, cosa que l’ha portat a ancelottitzar-se davant un vestidor que li ha fet la traveta fins a agenollar-lo davant els futbolistes.

Xabi va deixar de "pixar amb la seva", com li va recomanar Guardiola, i ho va fer amb la del president i la dels jugadors. Va desaparèixer qualsevol indici del que havia promès el tècnic de Tolosa. Ni pressió alta, ni joc proactiu, ni rotacions, ni meritocràcia... I amb això Xabi ha anat cavant la seva pròpia fossa, a cop de pala.

Jugant a despistar

El clàssic es va despertar estrany. Per començar el Reial Madrid va filtrar que Güler era titular, però el turc va anar a la banqueta amb Gonzalo a l’onze. A més, Tchouaméni va escalfar com a centrecampista, però va exercir de central amb Huijsen empenyent Asencio al lateral. No estranyava en aquest Madrid tan caòtic des de fa mesos. Des que Rüdiger es va encarar amb un ajudant de Xabi en un entrenament, o des que Florentino, cansat de veure els jugadors passejar-se, va ordenar la tornada de Pintus i la tornada del croat Nico Mihic als serveis mèdics blancs. Les fugides de Mbappé davant el City i l’Atlètic, la fosca lesió de Huijsen, la plaga dels centrals... Tot plegat enterbolia més l’ambient que envoltava l’equip.

El Barcelona va plantejar el partit amb la pilota i el Madrid, amb els espais. Tàctica d’equip petit al reconèixer-se inferior, cosa que, en l’hàbitat madridista, només valia com a coartada sempre que guanyés. Però jugar així davant el Barça de Flick és disparar-se a una cama. La pissarra de Xabi caducava amb el primer gol culer. Ni tan sols podia comptar amb un Mbappé ranquejant disfressat del Cid a la banqueta blanca. Als 35 minuts va passar l’inevitable quan Raphinha, a qui Xabi posa d’exemple a Vinícius pel seu compromís, va obrir la llauna. Mitja hora va trigar a caure la careta a un Madrid amb uns jugadors que ni els agrada defensar ni en saben.

El gol de Raphinha va tenir l’efecte d’unes banderilles a Vinícius, que, 18 partits després, va fer una jugada monumental per reivindicar-se marcant el gol de l’empat. Però segons més tard els centrals blancs van ensenyar les costures deixant un passadís a un Lewandowski que no va perdonar, i en la jugada següent Gonzalo va empatar en un córner. Un tiroteig desbocat en l’afegit.

"Bones conclusions"

I en la segona part, amb el partit al límit, Raphinha va tornar a tirar per terra l’agònic esforç blanc. El Reial Madrid va perdre no sent l’equip gran que solia ni l’equip modern que es va prometre amb el desembarcament de Xabi a finals de maig. Una victòria agònica davant l’Atlètic i una derrota igual d’agònica davant el Barça segellen finalment el periple blanc en aquesta Supercopa.

A la sala de premsa Xabi mirava de justificar-se: "No estem contents amb el resultat, però en traiem bones conclusions per a la resta de temporada. Hem estat molt a prop d’empatar i hem sabut competir amb el Barcelona. Controlàvem bé, tot i que hi havia fases en què no teníem la pilota. Hem donat la cara. De les competicions que tenim era la menys important".

Notícies relacionades

La RFEF desestima l’ajornament sol·licitat per l’Europa

El Barça es perpetua en el seu tron

Courtois va ser l’únic madridista una mica crític: "En la primera part hem estat massa tancats i no hem jugat com en la segona. Després hem creat moltes ocasions però no ha pogut ser per detalls. No hem aprofitat tant com podíem Vinícius, perquè ha sigut un malson per a ells. ¿Ens n’anem més bé que no vam venir a l’Aràbia? No ho sé pas, la veritat".

Fa unes setmanes, després de la derrota davant el Celta, van convèncer Florentino per no acomiadar Alonso. El Madrid ha competit a la Supercopa, però torna a perdre. Bellingham és una ombra, Güler és intranscendent, Mastantuono és irrellevant, Huijsen desperta dubtes, Trent ni hi és ni l’esperen... El Madrid no mira al futur perquè viu encadenat al present. I la continuïtat d’Alonso depèn de la paciència d’un president que no ha estat mai enamorat de la seva proposta. L’agonia de Xabi continua. Fins que Florentino es cansi d’aquest futbol que més que alegries provoca úlceres en els seguidors.