El partit de dos galls

Deia una cançó popular, contra Franco, als anys 60, quan vaig començar a aprendre futbol, i d’aquelles cançons protesta: "Es van trobar a la sorra/ tots dos galls cara a cara/ el gall negre era gros/ però el vermell era valent..."

Galls d’una altra mena, la del futbol, el Barça i el Madrid, es van enfrontar a l’estranger per guanyar, o perdre, per fer del futbol una festa que semblés una guerra incruenta, bonica, abocada per les ganes de fer-ho bé fins al final.

I fins al final aquests dos galls van donar a la història d’aquestes competicions una noble manera de mirar-se. En les primeres escaramusses el Barça semblava sorprès d’estar tan sol, perquè el Madrid no es preocupava del camp sinó, potser, de la memòria de Mbappé, que encara no entrava al camp, i el Barça es dolia del costat de Lamine, ara menys perillós que mai (fins que es va despertar).

Després el Barça va gaudir d’un gol de Raphinha que aviat va ser igualat per l’altre Raphinha del camp, Vinícius, que ahir va ser més Vinícius que mai. Al mig, el Barça va anar deixant terreny, es va trencar el seu humor després del desempat de Lewandowski i es va haver de fixar en el millor dels seus porters des de... Ter Stegen...

Va acabar el Barça salvant-se sobretot per l’aire feliç que Joan Garcia ha donat a aquest equip. Lamine va tornar a créixer, i Pedri va ser més convincent que cap dels seus a l’hora d’explicar el futbol (aquesta ciència que guarda des de petit), així que l’equip es va disposar a ser més intel·ligent que brau en els minuts en què ja marcava a favor seu un 3-2 que semblava un miracle guardat en aigua beneita.

Notícies relacionades

Rafa Yuste, president en funcions del Barça: «Allò del VAR va ser una vergonya, demanarem explicacions»

El COI desqualifica l’ucraïnès del casc en honor a la guerra

En aquells temps que semblaven trencats, que la defensa tenia com a valedor Eric, quan el gall de davant fallava més que mai i el gall propi lluitava per ser un perill a l’àrea contrària, el Barça es va agafar a l’essència del futbol i es va desfer del costum de deixar-se dur.

El porter i Pedri, i Raphinha, cadascú a la seva manera, ara són els artífexs d’aquesta manera de guanyar, que no va ser tan sols una qüestió de futbol sinó l’administració responsable de l’alegria de jugar més bé..