Flick és el geni de les finals: «Hansi és magistral»

Fins ara, el conjunt blaugrana no havia encadenat una ratxa així en aquests decisius duels amb el Madrid. Tres finals, tres títols més. Supercopa 2025 (5-2), Copa del Rei 2025 (3-2) i Supercopa 2026 (3-2). «No és per l’entrenador sinó per l’equip que tinc. Em sento molt orgullós, el Barça ha guanyat amb el seu estil», va proclamar feliç l’entrenador alemany, cada vegada de caràcter més mediterrani com deixa veure en els seus gestos i comportaments.

Aquest Flick versió 1.0 no és el mateix que el Flick 2.0, tot i que no ha perdut en cap moment la seva identitat guanyadora.

Xabi Alonso es ‘mourinhitza’

Manté intacta la seva personalitat –no modifica el pla en funció del rival com va fer Xabi Alonso, ‘mourinhitzant-se’ ja des de la pissarra– de jugar a l’atac, incapaç de governar com va ser l’1-0 o el 2-1 en el volcànic temps afegit de la primera meitat. Però el Barça ha absorbit el caràcter guanyador del seu cap.

S’ha produït una curiosa transfusió de sang al vestidor. L’equip li ha traslladat l’aire llatí al seu entrenador, que no oculta (ni vol) les seves emocions. I el tècnic li ha donat la fiabilitat que no tenia abans el club, que el segueix amb devoció gairebé fanàtica convençut que el portarà a l’èxit final. Així ha sigut, quedant com a única pena la semifinal perduda de la Champions contra l’Inter a San Siro.

Però el Barça mai havia guanyat tres finals consecutives al Madrid. Fins que va arribar Hansi, és clar. I si se suma la que Xavi va alçar el gener del 2023 (3-1), el relat triomfador del Madrid s’ha evaporat de manera sorprenent.

Hegemonia domèstica al segle XXI

Els blaugranes, segons va precisar Oriol Jové a RAC-1, havien derrotat els blancs en cinc ocasions. Però van necessitar més d’un segle –des de 1899 al 2022– per arribar a aquest registre. Ara tot va tan de pressa que en tot just tres anys (2023-2026) ja van quatre finals guanyades al Madrid, refugiat en el victimisme.

Tan victimista està el Madrid que es queda fins i tot content amb les derrotes dignes i els «quasis», emparant-se que Carreras –des del punt de penal– i Asencio –frontal de l’àrea petita– van tenir l’opció de portar la final a la tanda de penals ja amb el Barça amuntegat a la seva àrea perquè jugava amb 10 per l’expulsió de Frenkie de Jong.

Però les seves rematades, fluixes, tèbies i insípides, van acabar a les mans d’un sobri Joan Garcia. El problema per al Madrid és que aquestes oportunitats no van correspondre a davanters de talla mundial, entre altres raons perquè Vinícius ja era a la banqueta perquè havia demanat el canvi.

¿Gonzalo? Ja havia sigut substituït. Rodrygo no donava senyals de vida en atac. Bellingham continuava desaparegut, esgotat de perseguir Pedri, i Mbappé amb prou feines va tocar quatre pilotes en el quart d’hora final en què va comparèixer. Però el davanter francès no va deixar ni un sol xut. ¡Ni un de sol!

Mbappé no guanya al Barça de Flick

Ni va xutar Kylian, per la qual cosa les ocasions claus en l’últim sospir de la final van acabar a la cama esquerra d’un sorprès Carreras –¿què feia allà el lateral esquerrà, al costat del punt de penal del Barça, en el minut 90+5?– i un estèril Asencio (m. 90+6).

El Barça, que amb 11 jugadors va gestionar bé aquells instants finals, va acabar a la seva àrea, però lamentant que Rashford malgastés una situació d’un contra un claríssima per sentenciar-ho tot amb el 4-2.

I Flick, mentrestant, anava a la seva. Juga una final i la guanya. No només no coneix la derrota sinó que, a més, injecta una mentalitat, com va recordar Joan Laporta, «de màxima intensitat» per guanyar trofeus. Trofeus al Madrid de Mbappé, que des que ha vingut a Espanya s’ha hagut de conformar amb l’etiqueta de perdedor.

Notícies relacionades

La RFEF desestima l’ajornament sol·licitat per l’Europa

El Barça es perpetua en el seu tron

Veu tot sota el podi. Mbappé mai puja vestit de blanc a dalt de tot. «Això de Hansi és magistral, sap portar molt bé l’equip», va pregonar el president, que es va fondre en una emotiva abraçada amb el seu entrenador. Una altra aposta personal seva, igual d’exitosa que la primera quan va escollir Guardiola (2008) abans que Mourinho.

«Jo me n’anava del club, tenia un peu fora. Ell va parlar amb mi i em va dir que seria un jugador important. Flick em va canviar la vida. Això és el que necessita qualsevol persona, saber que tinc la seva confiança. Vaig poder treballar amb el cap tranquil·la i així et surten les coses», va proclamar Raphinha, l’heroi de la final, el millor jugador del clàssic, l’autor de dos gols, capaç d’eclipsar fins i tot el ressuscitat Vinicius, que va marxar amb «rampes», com va recordar Xabi Alonso, veient un altre triomf del Barça. Una altra final guanyada per Flick.