L’essència del Barça

El Barça té ara un equip essencial, treballat, fet alhora de l’amor pel futbol i de l’alegria de veure’s jugar. Els futbolistes, i els que ho estan veient des de la grada o des de la banqueta, s’agiten alhora que els futbolistes es disposen a guanyar els partits, o almenys a jugar-los amb les ganes amb les quals se suposa que s’entrenen.

L’Athletic, amb el qual el Barça ha viatjat mar enllà per sentir-se lluny en la competició més local de totes les que es juguen, es va adonar des del principi que no tenia la lliçó apresa.

Tant va esperar l’equip basc per fer-se amb el camp que no va tenir ni tan sols l’últim sospir per dir aquí estic jo. Un símbol major, i trist, del seu desistiment va ser la situació d’Iñaki Williams jugant sense ganes, lluny de la pilota, a la pura grada.

Es podria dir, la veritat, que tots, inclòs el porter, que és tan bo com Joan Garcia, es van mostrar més preocupats que ocupats en la tasca de jugar que en la idea d’improvisar i de voler. L’Athletic ni va improvisar ni va voler, segurament perquè va arribar al camp preguntant-se el que es va dir a si mateix l’altre germà Williams: que no valia la pena anar tan lluny per jugar un partit que, en definitiva, era local.

En aquesta situació tan desigual va ser lògic que el Barça ho aconseguís tot, fins i tot els somnis; tots van jugar bé, com si estiguessin competint per dir qui era el millor, quan ja se sap que el primer és Pedri, estigui o no estigui. Per a mi va ser Raphinha l’altre millor, perquè domina l’estètica, i fins i tot l’ètica, amb una experiència que ja l’acosta, i no perillosament, a Messi. Fermín va ser l’altre puntal d’aquest himne a l’alegria que va suposar aquest partit jugat tan lluny.

Notícies relacionades

Un gol de Turrientes dona l’avantatge a la Reial Societat a San Mamés

Lucas Eguibar: "No em preocupava l’snow, només volia tenir una vida normal i sense dolor"

Tot el que es va veure, dels joves, dels grans, fa augurar un nou món on el Barça es distingeix, diria jo, per la decisió de ser millor quan se li posi costa amunt la decisió dels altres (Madrid, Atlètic) de fer-los difícils els partits.

Aquest Barça és més que un club, i ara va de debò: l’essència del seu viatge és dins de flascons que només bullen entre intel·ligències que juguen contentes.