El nou relat

Toca, una altra vegada, posar el focus en Lamine Yamal. Tot i que sembla que el xaval té l’esquena grossa i ben adobat el caràcter després de dos anys de crítiques, el que menys podia esperar –ell i una servidora, jo, confesso– és que el vegin ara com aquest Vinícius al qual ja ningú suporta i que molt poc aporta. Que està emergint l’autèntic, el que celebra un gol reproduint el gest dels xiulets que li havien dedicat a la Ceràmica.

Abans va patir una entrada de targeta vermella i la ràpida recuperació va provocar l’enuig del respectable. Però el mal ja estava fet. Munició a l’enemic que necessitava nous arguments per anar contra ell. Qualsevol semblança entre el brasiler i el català és pura coincidència, però la ràbia ja no va per barris. Va molt més enllà.

Notícies relacionades

Flick perd una Copa, però enlluerna i guanya Marc Bernal

Xavi Martín, exdirector de la Masia: «Laporta ha reactivat el cor del club. El repte ara és no dependre d’una heroïcitat per sobreviure»

I és el que el Mundial marca una altra diferència. La de la samarreta d’un que ja està a la graella de sortida i del qual és igual el que aconsegueixi amb el seu país i la d’un noi que tornarà a posar-se la responsabilitat a l’esquena amb una lupa només per a ell.

Un altre cop, queden avisats: si van mal dades, sortirà segur a la foto. I si tot va molt bé, serà una victòria coral. Tot li costarà sempre una mica més. Com des que va arribar al món i va haver de gestionar aquesta por que un dia va poder deixar enrere al parc de Rocafonda.