Iniesta veient com juga Pedri

Aquestes cròniques tenen el títol de Cop Franc, com a homenatge a un dels millors periodistes del segle XX, i dels que han de venir, Antonio Franco, que escrivia sobre futbol amb el nom d’Antonio Bigatà.

Inoblidable amic (de tot el món) que se sentia del Barça com, per exemple, s’ho va sentir Iniesta i ara també Pedri, que s’assemblen no només en el joc que regalen sinó també en la personalitat que ostenten. Tots dos, de la mateixa manera que l’estimat Antonio Franco, són exemples del que el futbol i la vida tenen com a imperatiu inoblidable: la bona educació.

Ahir a la tarda, el Barça va ajuntar Iniesta, i els seus descendents, amb Pedri, l’hereu més seriós del millor futbolista que va tenir l’equip blaugrana almenys des de Ladislao Kubala. No hi va haver un instant, dels que va transmetre la televisió, en què a Iniesta no se li notés l’alegria que transmetia (quan la va transmetre) la notícia global d’un partit que era tan difícil com obstinat.

Quan Pedri ja es va llançar l’equip a l’esquena i ell, juntament amb Raphinha, van començar a trencar l’àrea contrària, es va veure de sobte el somriure d’Iniesta dient als seus fills, que eren allà, aprenent, l’avenir que segurament el pare els augura.

Iniesta té la naturalesa de les bones persones; allà va ser com si fora una altra vegada el noi que va ser, assegurant-se, em sembla, que l’ocasió no fos una tragèdia o un ensurt, sinó una agradable contemplació de les raons perquè ara (precisament ara) el Barcelona juga millor.

Notícies relacionades

Laporta, sobre el cas Negreira: «M’alegra que el jutge li hagi tancat la porta als nassos al Madrid».

Alcaraz s’aferra a l’èpica i s’enfrontarà a Djokovic a la final

I juga millor, això es veu, perquè de sobte el tenerifenc i el brasiler, els dos junts, han decidit generar un joc que no té tant a veure amb el futbol com a obligar-se a que tots juguin a futbol, en totes les línies, i alhora, com si estiguessin compartint amb tots una manera de ser, una obligació, que només es compleix si tots respiren alhora.

Això ve de Kubala, de Cruyff, de Messi, i això està explicant a la història del futbol un episodi que Antonio Franco hagués abraçat amb l’alegria amb què ell feia els diaris.