El Barça en què ningú creia

Ferran Torres marca tres gols en el primer acte de la monumental remuntada barcelonista a La Cartuja, que va viure el naixement futbolístic de Roony Bardghji amb el seu primer gol oficial com a blaugrana. El Betis va lluitar fins al final.

És senzill en el futbol ser creient. En Lamine Yamal, que per fi va jugar de deu sense haver-ho entrenat. A Pedri, que fa gravitar els planetes al seu voltant. O fins i tot en aquest bètic Antony, que s’agenolla abans de cada partit per resar, i que a Sevilla anomenen Antonio de Triana. El complicat de veritat és creure en els desheretats, en aquells jugadors de la bonaventura en qui es desconfia, fins i tot quan fan les coses bé. Si no compleixen sempre, se’ls posa l’etiqueta de ser "irregulars". Si no surten més als mitjans, és perquè no tenen "personalitat". I si s’aixequen, tranquils, que ja tornaran a caure. El Barça que va remuntar el Betis fins a deixar-lo nu a La Cartuja, sí, va ser el dels proscrits. Ferran es va rebel·lar amb tres gols (11 a la Lliga, més que mai); Roony Bardghji, que semblava ja sentenciat després de cinc partits sense jugar, va viure el seu infantament; a Eric Garcia, que juga bé on li diguin, se li ha posat cara de capità; i Gerard Martín, com a central esquerra, ja té la mirada d’Anthony Perkins a Psicosi.

El 3-5 amb el qual el Barça va vèncer el Betis, és clar, va remetre a un dels partits més recordats del cruyffisme, quan la Quinta del Mini es va carregar els bètics (1-5) l’octubre del 1995. Era aquell un equip liderat per Iván de la Peña, un altre geni incomprès, en temps en què Johan combatia amb els nens de la pedrera davant un president Núñez que, després de l’era del Dream Team, va tancar la caixa de cabals i li va dir al seu entrenador que s’apanyés.

Hansi Flick mai no es queixa: gestiona i potencia tots els recursos. Davant el Betis, a La Cartuja, l’alemany va jugar la partida contra un vell murri com Manuel Pellegrini. Tant, que ni tan sols es va immutar quan Antony, va avançar els verd-i-blancs aprofitant que Kounde no havia tirat bé la línia del fora de joc. Però Pellegrini no va entendre el galimaties plantejat per Flick, amb Raphinha, De Jong, Fermín i el malhumorat Lewandowski reservats d’inici, i Lamine exercint de mitjapunta, permetent que Roony jugués d’extrem. Va sortir fabulosament.

Notícies relacionades

Bona culpa d’això la va tenir Ferran, en ple èxtasi. Entre l’1-1 i l’1-2 van passar tot just 112 segons, amb el valencià executant amb precisió les assistències de Kounde i Roony. Per llavors, l’extrem nascut a Kuwait, amb passaport suec, i fill de refugiats sirians ja havia clamat que anava a ser el seu gran dia. N’hi havia prou de veure el seu espectacular xut en l’1-3 a la mitja hora de joc. Era el seu primer gol oficial amb el Barça. Abans del descans, Ferran ja havia completat el seu hat-trick. Va agrair el contacte de la pilota a Bartra.

L’equip blaugrana, tot i acabar justet, va poder demostrar que està aprenent a jugar amb els nervis. Lamine va marcar el cinquè de penal, després que el VAR fos implacable amb una mà de Bartra. Llorente i el Cucho, amb Abde atropellat per Kounde a l’àrea, van retallar distàncies buscant el miracle, i Marc Bernal reclamava la pilota per bressolar-la mentre els jugadors queien a terra, esgotats. Per molt que Rashford s’ofusqués al final, ningú sobra en aquest Barça.

Temes:

Ferran Torres Betis

Inicia sessió 0 Comentaris

Lamine Yamal, el mitjapunta

Messi regna als EUA en l’adeu d’Alba i ‘Busi’