No improvisin, sisplau

I així, entre equacions financeres i centrades a l’àrea, l’electorat blaugrana va construint el seu criteri amb la fermesa d’un flam casolà. El tauler de joc proposa personatges singulars. No tenen per què ser els més preparats, ni els més moderns –només faltaria–, però sí que són els que, pel motiu que sigui, s’atreveixen amb el repte majúscul de convertir-se o continuar sent president fins i tot no dominant com i quan picar l’ullet adequadament, o quan acariciar l’univers culer més necessitat sense que resulti d’una falsedat totalment vergonyant.

Notícies relacionades

Cas Negreira: Laporta rebutja davant la jutge que el Barça pagués als àrbitres perquè era un «exemple al món»

Els consells del Rashford solidari

Aquí mai guanya la improvisació, aquí venç el que millor domina l’art ancestral del moment oportú al lloc adequat fent el que és correcte de manera brillant. Aquest que llança l’acció atrevida en el to perfecte, el dia en què tots s’han begut l’enteniment després d’una pallissa en contra i un 0-1 en el minut 89.

Uns estudiaran balanços i desitjaran pocs triomfs, ja que els juguen en contra, d’altres estudiaran, fins i tot amb triomfs que afavoreixen el continuisme, la meteorologia emocional del soci, una disciplina científica, complicada i d’altíssima volatilitat. I així, entre ocurrències, sarcasmes involuntaris i alguna genialitat camuflada, algú s’acaba imposant en aquesta competició on la lògica ve a veure els partits, però mai vota i a més es pot quedar sense entrada per una fallada informàtica. Al final, qui guanyarà no serà el més fort, ni el més savi, ni el més constant: serà el que, quan el fil estigui a punt de trencar-se... aconsegueixi que al soci, aquest fil, li sembli el trampolí a la glòria.